esport i cultura
Jordi dorca (elsbastards.cat)
El futbol i el cinema són així
Ara que comença el mundial del Brasil és un bon moment per repassar la relació del futbol amb el cinema, que sovint mostra la vida de la gent del carrer a través d'aquest esport col·lectiu
E
Els bons aficionats som els que pensem que els nostres crits han ajudat a guanyar el partit, els que comptem el pas del temps per temporades i canviem d'any el mes de maig, quan s'acaba la lliga, els que voldríem haver marcat el gol de xilena de Pelé
Hi ha films sobre els impediments que tenen les dones per jugar
Les passions sovint les creen els mites com Brian Clough
El futbol i el cinema són dos dels espectacles de masses més importants del nostre temps, dues passions que han tingut des de sempre una convivència difícil; la representació del futbol, de les seves particularitats, èpiques i passions a la pantalla, és complicada fins al punt que molts han considerat que futbol i cinema casen poc i malament. Tot i això són moltes (i algunes més que notables) les produccions de cinema futbolístic. Aprofitant que el mundial del Brasil truca a la porta, repassarem els fruits d'aquesta difícil relació.
Moltes vegades s'ha considerat els porters com els bastards del futbol i és per això que m'agradaria (valgui com a homenatge) començar aquest repàs parlant d'ells. El porter és un estrany i solitari personatge, un home que amb un simple error pot convertir un joc col·lectiu en un esport individual mentre centra tota l'atenció del públic, com aquell Fernando d'El penalty más largo del mundo, de Roberto Santiago, que passa de ser un suplent inútil a l'esperança de l'equip. La pel·lícula és una adaptació lliure del fantàstic conte homònim d'Osvaldo Soriano, gran escriptor de futbol i gran admirador de Wim Wenders i Peter Handke, un tàndem que va portar a la pantalla la novel·la de Handke Die Angst des Tormanns beim Elfmeter (El miedo del portero ante el penalti), una pel·lícula sobre la solitud personalitzada en un porter que un cop és expulsat d'un partit entra en una espiral de desolació, tristesa i bogeria.
Deambulant, també hi trobem Ramiro Forteza, el protagonista d'El portero, de Gonzalo Suárez, un antic jugador del Madrid que en temps de postguerra civil espanyola es presenta als pobles desafiant els seus habitants perquè li marquin gols de penal.
El futbol serveix també com a excusa per descriure, en el seu medi social, aquells personatges grisos, a vegades desarrelats o fracassats: parlem dels protagonistes de Días de futbol, de David Serrano; d'Eric Bishop de Looking for Eric, de Ken Loach; dels inoblidables Gerry y Sewell, de Purely Belter, de Mark Herman, dos obrers a l'atur obsessionats per trobar els diners per comprar un abonament per al Newcastle; passant per Jimmy Grimble (There is Only One Jimmy Grimble, de John Hay), un nen fan del Manchester City víctima del bulling per part dels seus companys d'escola; de l'entranyable Tati que a El camino de San Diego, de Carlos Sorín, intenta portar a Buenos Aires una talla que representa Maradona; del veterà entrenador Gordon McLeod (Robert Duvall) buscant la resurrecció professional a A Shot at Glory, de Michael Corrente; i acabant per Jimmy Muir, aquell bevedor jugador del Sheffield a la recerca de l'oportunitat de ser professional a When Saturday Comes, de Maria Giese. És la vida de la gent del carrer explicada a través del futbol.
Les barreres que impedeixen l'accés de les dones al futbol és un altre tema que el cinema futbolístic ha tractat en diverses ocasions. A tots ens vénen al cap els impediments, traves i prejudicis culturals de la família hindú de Jesminder a Bend It Like Beckhamd, de Gurinder Chadha. Però la millor pel·lícula en aquest aspecte és Offside, de Jafar Panahi, rodada en temps real durant el partit definitiu de classificació per al mundial d'Alemanya que van disputar a Teheran la selecció d'Iran conra la de Bahrein. Rodada amb actrius i actors no professionals, la pel·lícula és un docudrama amb grans dosis d'improvisació que ofereix de manera creïble un espectacle dantesc, ridícul i absurd, amb noies vestides de noi intentant entrar a un estadi.
Normalment anem al camp a patir
Anem a veure aquells onze que, quan salten al camp, ja són part de nosaltres, són el nostres representants al camp. Aquest element de pertinença transcendeix el futbol com a esport, el converteix en quelcom tribal i ens porta a comportar-nos fora de tota correcció. Alguns deixem que les lluites acabin al camp, però d'altres continuen un cop acabat el partit, un modus vivendi perfectament exemplificat en els hooligans, aquells que tan bé van filmar Nick Love a Football Factory i Alan Clark a The Firm, amb un excel·lent Gary Oldman (gran fan del Millwall) interpretant el cap de la Inter City Firm (els hooligans més radicals del West Ham). Del West Ham també eren els G.S.E. de la pel·lícula Green Street Hooligans, de Lexi Alexander, una pel·lícula que dóna a entendre que ser hooligan un temps no és tan dolent. Una tesi difícil de defensar.
La majoria d'aficionats, però, demostren passió lluny de la violència i busquen la manera de veure els partits que els interessen esquivant les dificultats que se'ls apareixen. A La gran final, de Gerardo Olivares, diversos habitants de zones remotes del món busquen com veure la final del mundial mentre d'altres, com el cas del nen jueu londinenc protagonista de Sixty Six, de Paul Weiland, intenten que la final del mundial del 1966 no li espatlli la celebració del seu bar mitzvah.
Més sorprenents són les quatre històries de robatoris que ens presenta l'alemany Hannes Stöhr a Galatasaray-Dépor (o One day in Europe) i l'esperpèntica final entre les dues pitjors seleccions del rànquing FIFA (Bhutan i Montserrat) que ens va ensenyar Johan Kramer al documental The other final.
Aquestes passions les creen, en part, els mites, a vegades sorgits dels èxits com els del llegendari entrenador Brian Clough, protagonista de The damned United, de Tom Hopper, que mostra l'ascens de Clough a les banquetes britàniques i el seu fracàs al Leeds, víctima d'una obsessió malaltissa per superar l'antic mànager, Don Revie. Després d'aquest fracàs Clough va triomfar a Nothingham i ara és recordat com a un dels millors entrenadors anglesos de la història, a l'altura de sir Alexander Matthew Matt Busby, aquell omnipresent mànager que va comandar els Busby Babes, el gran Manchester dels anys 50, un equip que va patir un accident d'aviació en què va morir gran part de la plantilla; el mític Boby Charlton i Matt Busby van ser alguns dels supervivents. United, de James Strong, explica de manera detallada i emocionant els dies previs i posteriors a la tragèdia.
Un altre equip mític va ser el Torino dels anys 40, no només perquè va ser capaç de guanyar cinc lligues consecutives sinó també perquè va tenir una tragèdia aèria similar a la de Munic. A Ora e per sempre, de Vincenzo Verdecchi, se'ls recorda a través d'un aficionat que els va poder veure jugar i animar des de les grades amb el seu trombó. Grans futbolistes han tingut cabuda al cinema amb documentals sobre la seva figura, de Maradona by Kusturica, a Zidane, un portrait du 21e siècle, de Douglas Gordon i Philippe Parreno, i biopics com el més que correcte Best, de Mary McGuckian. D'altres, com Pelé, Ardiles o Moore, van fer fins i tot el salt a la interpretació a Evasió o victòria, de John Huston, una manera de recrear un passat fictici a través d'un partit de futbol entre nazis i alemanys. A Két félidö a pokolban (Match en el infierno), Zoltan Fabri feia el mateix entre presoners i carcellers nazis, i a Joyeux Noël, de Christian Carion, el partit era entre soldats alemanys, francesos i escocesos durant la Primera Guerra Mundial. Però si algú ha destacat entre els futbolistes que han acabat sent actors (i que em disculpi el francès Éric Cantona) és Vinnie Jones actor fetitxe de Guy Ritchie i protagonista del partit de futbol carcerari a la divertida Mean Machine, de Barry Skolnick.
Els veritables amants del futbol
La majoria de futbolers però, som com Paul Ashworth, alter ego de Nick Hornby a la sensacional Fever Pitch, de David Evans, som aquells que quan anem a un estadi pensem que els nostres crits han ajudat a guanyar el partit, som els que comptem el pas del temps per temporades, que canviem d'any el mes de maig, quan s'acaba la lliga, que pensem que tot torna a començar al setembre, som aquells que voldríem haver marcat el gol de xilena de Pelé, que voldríem haver estat entrenats per Brian Clough, que hauríem volgut veure els Busby Boys o animar el Toro dels 40, aquells que en la derrota sentim la solitud del porter i aquells que volem algun dia cantar I'm forever blowing bubbles a Green Street. El cinema i aquestes pel·lícules ens recorden que nosaltres som (com Nick Hornby) un d'aquests, un dels nostres.