opinió
Isidor Cònsul, «in memoriam»
No cal dir que començo aquest escrit fulminat pel dolor de perdre, sobretot, un amic de cor i de lletres. Ens vam conèixer fent de mestres. A inicis dels vuitanta, em va trucar per participar en un dels cursos que organitzava i també impartia a l'Escola d'Estiu del Col·legi de Doctors i Llicenciats. Era un docent vocacional, de pedra picada. Una de les darreres vegades que vam conversar llargament, arran de declarar-se-li el càncer, em va confessar que allò que realment li agradaria seria tornar a les aules a ensenyar literatura.
Quan les persones estimades ens deixen, ens queden els records de vida compartits. L'Isidor tenia moltes virtuts: la bonhomia, la calidesa de l'amistat, el plaer per la confidència... i, sobretot, la capacitat de transmetre als altres i, especialment en els discents, l'amor per la literatura en el sentit més ampli i ric del terme. Era, a més, un home polifacètic, que, dins el món de les lletres, va manifestar múltiples facetes de creador al llarg dels anys.
Ara fa una mica més d'un any que vaig anar a trobar-lo en el seu paisatge més íntim, indiscutible. Era Espès, a la Ribagorça: la terra dels Cònsul. Just a sobre de la casa paterna, en un turó dominat per l'església, en el terreny que havia ocupat l'antiga rectoria en ruïnes, l'Isidor s'hi va fer bastir una casa lluminosa, oberta a tots els horitzons de la vall del riu Blanc, amb la imponent muntanya del Turbó d'esquena, davant per davant. Frisós per les meves descobertes, em va fer un croquis de la manera com havia d'arribar-me a Sirés, on niaven els millors records de la seva infantesa. Altres paisatges han pesat en la seva idiosincràsia: els urgellencs de naixement (Bellpuig) i els segarrencs de maduresa (Cervera). I, encara, se sentia molt íntimament lligat a Sant Just Desvern, on participava activament en la vida cultural.
Així, doncs, en un capvespre radiant d'estiu em va anar mostrant els indrets empeltats amb la seva literatura. Una vocació, la de la creació literària, relativament recent i dotada d'un grau de maduresa altament satisfactori. De fet, són tres títols esplèndids, de concentrada gràcia literària, publicats a partir de 1998: Cinc estacions: un dietari, En el nom del pare i Tractat de geografia. A més, al llarg dels anys ha anat escrivint contes i narracions amb el pretext de participar en les trobades d'Escriptors del Pirineu, de les quals ell en va ser una de les ànimes i l'editor (fins ara deu volums publicats). Tot aquest material, em digué, pensava aplegar-lo amb alguns altres amb un nou volum de narrativa.
Una de les seves passions o dèria més incombustible ha estat la dedicació als estudis sobre Jacint Verdaguer. La va iniciar amb l'edició, el 1986, d'un recull d'escrits sobre el poeta, tingué un punt acadèmicament àlgid amb la tesi doctoral, posteriorment publicada, sobre sant Francesc i ha culminat no fa gaire, fruit d'una admirable tossuderia d'editor, amb la monumental edició de Totes les obres en quatre magnífics volums a l'Editorial Proa. I, encara, va elaborar Els bordons de l'arpa, una esplèndida antologia verdagueriana per a l'ensenyament secundari. De fet, aquests darrers anys ha estat lliurat en cos i ànima a una altra passió, la d'editor de Proa. En va prendre el timó el 1998 i s'ha de dir en honor a la seva categoria de lector que totes les col·leccions de la casa han revifat, amb autors clàssics i novells, amb la perspicàcia i l'entusiasme de l'Isidor.
La nostra relació editorial va començar a Edicions La Magrana, on ell havia dirigit amb èxit i competència diverses col·leccions però ben especialment L'esparver Llegir. Jo acabava de sortir del trauma del tancament de l'Aixernador Edicions i ell em va acollir com un germà a la casa. Després ens retrobàrem a Proa. Quantes hores de discussió, anàlisi, conversa sobre els millors models de llibre per fer arribar el gust de la literatura a les noves generacions! Primer a la seu de la casa Garriga Nogués, després al nou espai de 22@ i, finalment, a Can 62.
L'Isidor va actuar com a dinamitzador cultural en diversos fronts. Així, com a crític literari a les pàgines de l'Avui, Serra d'Or i El Temps. Ha estat secretari del Centre Català del Pen Club (1988-1996) i president del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Club Internacional (1995-99). Recordo amb especial estima l'etapa en què va dirigir el Butlletí de Mestres i Crònica d'Ensenyament, publicacions aparegudes en l'etapa del conseller Pujals. Totes dues revistes van aconseguir un nivell i una qualitat de divulgació pedagògica que ens honorava com a país. Concretament, el 1995, vaig tenir tot el seu suport per organitzar dues trobades amb milers d'estudiants d'arreu dels Països Catalans a plaça Major de Vic i al Vendrell, arran de commemorar-se el 150è aniversari dels naixements de Verdaguer i Guimerà.
Durant temps vam parlar molt del projecte de la Geografia literària dels Països Catalans, flaca que compartíem. Consells, comentaris, recomanacions, engrescaments a l'uníson a l'hora d'enfocar determinats llocs literaris i autors... De fet, ha estat ell, abans de deixar la direcció de Proa, que ha encarrilat convenientment l'edició dels llibres a l'Editorial Pòrtic. Les seves vibracions sempre positives, el seu amor a la llengua i al país, el seu exemple d'enteresa davant la malaltia... Tantes i tantes coses que li devem i que no haurien de caure en l'oblit.
