L'última capa d'una ceba

Loscorderos són una companyia que no acostuma a deixar indiferent. El seu treball, entre la dansa i el teatre, explora d'una manera intuïtiva universos que els inquieten. Ara presenten Elhombrevisible, una peça que té uns textos inquietants, però als quals no han sabut treure l'explosivitat que, probablement, podrien lluir. La seva recerca és cap endins, d'un personatge asocial que només pretén anar-se transmutant, fart de la relació amb la resta del món. Però la seva transformació deixa desarmada l'audiència perquè només es veu l'última capa d'una ceba: abans del final hi ha una evolució que no es coneix i que, probablement, ajudaria a contextualitzar.

És una mena de boig científic que va bevent compulsivament una mena de xarop a comptagotes. És d'una foscor i d'una estranyesa tal que costa trobar-li complicitats. No és tan estrany, però, trobar personatges distants: només cal recordar, per exemple, el Trau de Guillem Albà o el Gregor Samsa de La metamorfosi de Kafka, a càrrec de La Fura dels Baus. En aquests, també hi havia una poètica del desencís, quasi apocalíptica però s'aconseguia veure la desesperació dels protagonistes.

Pessoa és un personatge enigmàtic, de mil cares i heterònims que construeix ell sol i dins del seu cap tota una ciutat de personatges. A La Seca van jugar a aquesta complexitat mirant de donar forma a la guia turística insòlita que ell mateix va escriure. Va ser en un notable treball, Pessoa, o que o turista deve ver, el 2011. No es pot dir el mateix del treball generós però hermètic de Loscorderos. Una llàstima perquè no hi ha cosa més trista que procurar entendre un incomprès i no aconseguir-ho. És com si l'estadi que es mostra ja estigués en el penúltim capítol; quan ja ha pres la decisió (tot i que no l'hagi comunicada al públic). Sense poder veure'n l'evolució, costa entendre l'actitud suïcida del protagonista.