Mor l'editor i escriptor Isidor Cònsul, àvid caçatalents d'escriptors catalans
Des d'Edicions Proa va projectar les carreres literàries de Jaume Cabré, Joan Margarit o Julià de Jòdar
Moltes persones que l'estimaven el van veure per últim cop en un dinar sorpresa que li van organitzar, a final de juny, en un restaurant del carrer Bergara. Moltes persones que l'estimaven, entre elles una pila d'escriptors que ell havia descobert i mimat amb fervor, li van voler dir un adéu, dolç i trist, camuflat en mostres de molt afecte. Diuen que se'l veia amb forces per continuar. Estava animat, com sempre ho havia estat des que li van diagnosticar la fatal malaltia. Isidor Cònsul va ser, fins al final, una persona positiva.
Isidor Cònsul (Bellpuig, 1948) va ser un personatge polifacètic que sobretot es considerava un professor i un estudiós de la literatura. Enamorat dels clàssics del XIX, es desvivia per l'ensenyament, un món al qual va aportar algunes metodologies pioneres. Gràcies a aquest esperit apassionadament innovador se li van obrir les portes de la crítica (primer a l'Avui i després també a Serra d'Or i El Temps) i dels estudis literaris, i molts anys després, del món de l'edició.
En els seus orígens com a editor, temps abans d'entrar a l'editorial Proa, hi ha una aventura amb Carles-Jordi Guardiola, el propietari de La Magrana, que tenia una col·lecció d'èxit d'adaptació d'obres clàssiques de literatura juvenil, L'esparver, i li va proposar el seu primer projecte editorial: un conjunt de guies d'orientació a la lectura de textos i autors clàssics.
Anys després, Cònsul es va incorporar al Departament d'Ensenyament de la Generalitat per fer-se càrrec de la direcció de dues revistes. Sense deixar de militar en la crítica literària, des de la qual apostava fort per joves i emergents talents de la literatura. Julià de Jòdar, Jesús Moncada, Jaume Cabré... Incansable, reservava temps per a l'activisme cultural: va ser secretari de l'Ateneu Barcelonès i secretari general del Centre Català del PEN.
El 1998, Cònsul va rebre una trucada d'Enciclopèdia Catalana: li oferien dirigir l'editorial Proa. Li va costar situar-se, ja tenia 50 anys i creia que no tenia prou experiència per tirar endavant aquell projecte. Però els èxits no es van fer esperar, i a la tasca encomanada a Proa s'hi afegiria, anys després, la responsabilitat de Pòrtic, tots dos segells del Grup 62. El seu director editorial, Fèlix Riera, enaltia ahir l'herència de Cònsul: «Va forjar un projecte d'enorme personalitat editorial.»
D'entre les moltes fites, Cònsul s'enorgullia d'haver traduït al català i d'haver difós obres clàssiques cabdals com l'Alcorà, la Divina Comèdia, els Assaigs de Montaigne... I, és clar, sempre presumia del seu planter d'escriptors: Jaume Cabré, Joan Margarit, Carme Riera, Julià de Jòdar, Joan F. Mira, Lluís Antoni Baulenas... Qui no en presumiria?
Ahir, la seva escuderia d'escriptors lloava el seu «nas» per descobrir els talents literaris. Jaume Cabré no s'estava de recordar que gràcies a Cònsul la seva obra ha pres volada internacional. També Joan Margarit deu a Cònsul, el seu amic de l'ànima, la popularització de la seva poesia. «El trobarem a faltar, sobretot el trobaran a faltar els joves poetes... La poesia catalana necessita gent com ell, i com ell n'hi ha pocs.» I Carme Riera, que va tocar la glòria quan la va fitxar. «Apreciava la meva literatura. Sabia perquè feia les coses. Era extraordinari.»
També va ser una gran fita editorial convèncer el president Jordi Pujol perquè escrivís les seves memòries. Ahir, molt afectat, Pujol recordava que van ser molts, molts, els editors que el van perseguir per les anhelades memòries, però només un, un, el va fer decidir-se. «Jo sempre havia dit que no ho faria, però ell em va animar. Em va dir: ‘Tu, Jordi Pujol, tens l'obligació d'explicar algunes coses de la teva vida. I pensa que si no ho expliques tu, ho farà algú altre que en sabrà ben poc de la teva vida'.» Pel president Pujol, la literatura catalana ha perdut «un home valent, bona persona, que va viure la seva feina amb molta il·lusió».
Cònsul es va lliurar en cor, cos i ànima als seus escriptors. Ell n'era, però ho va dur gairebé d'amagat fins als darrers temps. Com a llegat propi deixa dos dietaris, Cinc estacions i Tractat de geografia, una biografia de Verdaguer i un petit llibre de contes. L'últim any, i malgrat el desgast de la malaltia, va poder enllestir la seva última obra, Ànima de bolero, un recull de contes que publicarà Empúries el pròxim mes de novembre. Per molts, no se n'ha anat només un àvid editor sinó un excel·lent escriptor a qui la mort ha truncat la carrera.
La capella ardent d'Isidor Cònsul estarà instal·lada avui entre les tres del migdia i les nou del vespre al tanatori de les Corts. Serà enterrat demà, dissabte, a les 12.45.
Reflexions sobre la mort en el seu darrer llibre
En el seu darrer llibre, Tractat de geografia, Premi Marian Vayreda 2008, Isidor Cònsul reflexionava sobre la mort a propòsit d'una visita al cementiri de Bellpuig. El capítol comença així:
«Tots Sants.
Dia quasi d'estiu. Trobo el cementiri de Bellpuig florit com un jardí i m'adono que va a tota pala la multiplicació de làpides de marbre i disseny, expressió definitiva d'un poble de nous rics. Hi hem anat després de dinar, cap a les cinc, aprofitant una tarda fina i abonançada que convidava al ritual del passeig. Munió de visitants mudats, breus salutacions a tort i a dret, i moltes cares que feia anys que no veia. M'agrada anar al cementiri per Tots Sants, visitar els meus difunts i seguir un itinerari que, a Bellpuig, tinc apamat de temps enrere: el pare, primer; després els padrins i la mitja dotzena d'oncles, i aquell cosí que se'n va anar massa d'hora, víctima d'un accident de moto. Després, la ruta em porta a reconèixer imatges a les fotos dels nínxols i descobreixo, any rere any, cares conegudes que no sabia que haguessin mort. Ho llegeixo com el senyal d'un trajecte vital que s'escurça, un camí que s'aprima i que la gent del meu temps som en aquell punt d'inflexió que avisa que tenim molt més passat que futur.
Anar a visitar els meus difunts, encara que només sigui un cop l'any, em dóna pau i tranquil·litat, una mena de confort familiar, la serenitat d'estar a casa i entre els de casa, per tornar a comprovar que no som res, que no caldria anar sempre amb la cinquena posada i que ens hauríem de prendre els alts i baixos de la vida amb una mica més de tranquil·litat. Passejar-se entre els nínxols d'un cementiri pot ser així d'alliçonador.»
