La ‘passa' de l'avorriment

Furgant en la capsa fumosa dels records d'infantesa, hi he trobat la festa major del meu poble. L'envelat, aixecat lentament sota la mirada de vells i quitxalla, n'era el cor bategant, accelerat cap a hora baixa i adormit amb l'escalfor solar. Esperàvem aquells dies amb delit. Les sabates enllustrades, els vestits planxats, l'olor del rostit dels canelons i de la colònia dels diumenges –tan intensa que marejava i tot– donaven sentit i transcendència a aquell esdeveniment. I era tanta la intensitat d'emocions, que l'endemà del darrer dia érem en les restes de confeti escampades pel terra, en la pols d'una desolació terrible i en el ressò de l'última cançó –en llenguatge més actual: depressió postfestamajor.

El mosaic de camps grocs i espigats n'eren el preludi; el rostoll, el final. I perquè tot acaba passant, heu-nos allí, asseguts a la vorera del carrer, espellofant anècdotes, mirant de passar l'estona o la vida, que ve a ser el mateix. Tornàvem a tenir una mica la passa de l'avorriment; allò només havia sigut un glop de revifalla passatgera, com un glop d'aigua del Carme. I en aquest estat d'ensopiment, perdíem la noció del temps, tot es feia boirós, nosaltres i les coses, tot es feia més tou, més vague. Encara inconscients de com s'arribaven a necessitar mútuament les hores festives i les avorrides per tenir ambdues llurs sentits; que el nostre món està fet de contraris i complementaris tan útils com la tempesta i la calma, fer i desfer, treballar i descansar...

Ara, però, la balança està ben decantada, no es dóna coll, la gent té tantes coses per celebrar o per omplir un temps buit!: aniversaris (els sants ja ningú sap on paren), comiats de solter, comiats de casat, majoria d'edat, casa nova –o hipoteca nova–, finals de cursos, trobades d'antics alumnes (amb pancarta ben grossa i música ambiental per acompanyar el desconcert de paraules i frases buides, de fesomies mig estranyes –res és el que era–)... I ens gastem un gavadal de diners per farcir les hores de vagància obligada. Ens hem de divertir per força, ves, i la feina és nostra! Però el resultat final és que estem pitjor que no estàvem. Sembla que no pugui ser, però és. Estem embafats de la repetició desmesurada d'extres deixatats (“Si tot l'any fos festa, divertir-se seria més avorrit que treballar”, Shakespeare dixit).

Si el tedi es defineix com la “molèstia causada per la continuïtat o repetició d'una cosa que no interessa”, divertir vol dir “donar un gir en direcció oposada, allunyar-se, desviar, atreure l'enemic a un lloc diferent del de l'operació principal per dividir les seves forces i fer-les més dèbils”. I ja som al cap del carrer, em sembla: l'enemic que cal debilitar devem ser nosaltres mateixos, ai las!, i l'operació principal d'on cal allunyar-se, el centre neuràlgic on la passa de l'avorriment comparteix piset amb la imaginació i el pensament. D'aquesta manera es rumia menys. Vés a saber si aquesta fal·lera per tenir-nos ben divertits és perquè no pensem gaire.

La qüestió és prendre l'avorriment no pas com un mal sinó com un símptoma d'una mena de felicitat, una conseqüència dels perills allunyats, de les penes apaivagades, de les pors empetitides. I què volem més? “Mare, m'avorreixo!”, queixa del nen; “Senyal que no tens maldecaps, fill meu”, sentència de la mare. Massa càrrega negativa acumulada en aquests mots: tedi, avorriment. La cosa fóra diferent si haguéssim seguit el seny punxegut de Joan Fuster: “No tothom és capaç d'avorrir-se. El tedi exigeix una tècnica refinada i una predisposició personal ben particular. En essència: cal tenir molta imaginació, esgotar-la, i després sentir-ne enyorament.” I no m'estranyaria gens ni mica que aparegués la tediteràpia, o els coachings descobrissin la sopa d'all i introduïssin l'“aprenentatge i pràctica de l'avorriment” en els seus programes d'entrenament.

Asseguda a la vorera del carrer, consumit el temps de la vacança, vull avorrir-me altre cop tal com em mereixo després de tanta saturació de festes i festetes, de petons lliscants com anguiles, d'activitats lúdiques vàries, de trobades i de comiats... Sortós aquell que sàpiga avorrir-se. Benvinguda la passa de l'avorriment.