novel·la
Xavier Cortadellas
Grans forats d'ombra
Aquesta obra
de Simenon és sòrdida i dura; molt contundent
Temps de guerra. Fa temps que dura. Ni Frank ni Sissy Holst no recorden gaire com era abans. Però Frank ho recorda un xic més perquè és una mica més gran, i perquè és un home que ha sortit més al carrer –quasi hi viu a partir de migdia– i, també, perquè veu més gent gràcies a la seva mare i a les noies que treballen per a la seva mare. S'hi estan cinc setmanes. Dos mesos a tot estirar. Carn jove al servei dels clients, mal dissimulada rere una casa de manicura. La Lotte n'és la mestressa. La mare de Frank. Però Frank no li diu mai mare, encara que visqui amb ella. I amb elles. I Frank també viu més bé que tothom perquè tenen de tot. En una època en què no hi ha res, a part de “tots aquests esdeveniments”: la guerra i l'ocupació nazi, amb aquests “grans forats d'ombra”.
Sí, al prostíbul on viu Frank tenen carbó. I menjar, molt de menjar. Més que Sissy Holst, és clar. I que el seu pare, que és tramviaire al començament d'aquest llibre. I més que tots els altres veïns de l'edifici, tan alt com una caserna. Però que no ho és. O això és el que pensa Frank. Perquè hi ha un món de confusió, de degradació, de neu bruta a pertot.
Som en una ciutat europea. Innominada. I hi ha els nazis. I la policia. I els patriotes. I els resistents. I les víctimes, la gran majoria. I els canalles com Fred Kromer i també com Frank Friendmaier, un noi jove que duu sabates molt cares, i abrics molt cars, que té de tot i que beu xampany al bar d'en Timo. Ja ho he escrit. Un món de confusió, de degradació, de neu bruta. Arran de terra. Quasi de sota terra. Com cucs. Als antípodes d'una gent que només apareix de lluny. De molt lluny. El general. Només un nom. Gent que té tots els diners, sí. O que té poder com aquell home gran que interrogarà Frank perquè voldria saber més coses. Ell que quasi ho sap tot. És per això que ho pregunta. A Frank.
Uns diàlegs clars, curts, concisos, rotunds, carregats de segones intencions i de fets que no es diuen, però que hi són. I Frank que se n'ha aprofitat mentre podia, però que no en sap res. Que no ha sabut mai tampoc qui és el seu pare. Fins que ho endevina.
Aquest pillet de baixa estofa que és Frank. Un delinqüent que no sap que ell també estima Sissy fins que ja no pot ser. O potser no. Potser sí que ho sabia, però no ho vol. Sí, de molt endins que ho sabia, però no ho vol. D'aquí el dolor. D'aquí la pitjor degradació de totes les degradacions. D'aquí que, després, la tortura no sigui res. Ni els interrogatoris. Ni els morts. Res no és pitjor. Res. Perquè ja és mort molt abans d'haver mort. Des de sempre, que és mort.
Camus, Céline, Genet
Prolífic, ràpid, contradictori, Georges Simenon va acostar-se a Camus a La neu era bruta. I a Céline. I potser també a Genet.
I que bé que tradueix Anna Casassas!
Sòrdid i dur. Molt vulgar. Molt contundent. I tan fastigosament degradant com caure en un pou ple de merda. Perquè tots són en un pou ple de merda. Sí. Tots. En un pou. I la neu que els tapa és ben bruta.