aquesta setmana
David castillo. coordinador
Balestrini
'La violència il·lustrada' és plena de ràfegues de brillantor, d'una perspicàcia lapidària
Al final d'unes interessants jornades dedicades a l'edició independent i del llibre polític a diferents ciutats del Garraf fa uns dies, uns dels editors convocants, Arnau Carné, i Simón Vázquez, de Tigre de Paper, em regalen un dels llibres més preuats del seu catàleg, La violència il·lustrada, del poeta i artista italià Nanni Balestrini. Si la convocatòria de les jornades Tinta Roja ja havien tingut un marcat caire contestatari dels anys setanta, la relectura en català d'aquest clàssic de la insurrecció m'ha servit per aspirar des de dins els aires de canvi que bufen per les nostres ciutats. És evident que hi ha coses que es mouen i que alguns les projecten amb intel·ligència. Balestrini va ser un dels escriptors vinculats a diferents tendències de neoavantguarda. Va formar part del consell de Feltrinelli abans de ser un dels fundadors de l'organització Potere Operario, que donaria peu als grups autònoms, que seria escombrats a partir del 1976 amb acusacions falses de ser membres de Brigate Rosse, més encara a partir de l'assassinat d'Aldo Moro al maig del 1978, en què van acusar tota la dissidència, a excepció dels autèntics responsables del magnicidi. L'exili de molts d'aquells intel·lectuals i activistes forma part de la història negra europea recent.
La violència il·lustrada, ben traduïda tot i les dificultats, té un pròleg de Santiago López Petit, que contextualitza el text, les seves ràfegues i trons de brillantor, fins i tot quan n'extreu frases d'una perspicàcia lapidària: “Què és un atracament a un banc en comparació amb la fundació d'un banc en si.” La novel·la no discursiva, en va plena. Així estil i contingut busquen un camí sense controvèrsies ni d'estilisme abusiu. Balsàmic.