L'art com a cop de puny

La independència pot ser política, territorial, personal... El pintor Ferran García Sevilla ha portat aquest tema, tan d'actualitat, a l'última sèrie de pintures en què treballa des de fa un any, titulada significativament Pintures per a la independència. L'artista mallorquí no amaga el seu suport al procés sobiranista, però les obres no són de cap manera un pamflet o unes obres propagandístiques. Sobre un suport d'impressió digital, el pintor ha estampat textos que han estat o són importants per a la seva vida: fragments de L'Odissea, d'El Llibre dels Morts, el final de Dublinesos de James Joyce... Els textos omplen la superfície d'aspecte envellit amb tipografies especials i bonics símbols gràfics. En una de les peces el pintor enumera alguns dels conceptes bàsics del bon govern durant l'època romana com la mateixa paraula democràcia. Amb aquesta sèrie Garcia Sevilla realitza un art activista poètic i subtil.

Quatre de les pintures d'aquesta sèrie, fins ara inèdita, s'han inclòs en l'exposició Manifest, tercer capítol del cicle El text: principis i sortides, comissariat per David Armengol i Martí Manen, que es pot veure al centre Fabra i Coats de Barcelona. Si els capítols anteriors es van dedicar als conceptes de crònica i ficció com a maneres de fer en la pràctica artística actual, ara “el manifest és un exercici de compromís que té a veure amb les pràctiques activistes”, diu Armengol. Aquest tipus de pràctiques estan tenint una gran visibilitat en els últims temps en el panorama expositiu català, cosa de la qual els comissaris en són molt conscients. Per això, en el discurs de l'exposició s'ha afegit un component d'“autocrítica”. “Posem en crisi algunes d'aquestes aproximacions a l'art de denúncia”, afegeix Armengol.

La peça que fa de pròleg de l'exposició és tota una declaració d'intencions, obra de Núria Güell, l'artista activista més present en les exposicions d'art contemporani a Barcelona en aquests moments. A Arte político degenerado, encara en curs i fins ara inèdit, Núria Güell, amb Levi Orta, ha creat una empresa en un paradís fiscal. No és el primer cop que Güell constitueix una empresa gràcies als fons per a producció de l'obra. Un exemple és la cooperativa social Cal Àfrica per contractar immigrants subsaharians. Ara, però, Güell ha obert una empresa a Panamà, sota el nom de Proforma, demostrant com es de fàcil evadir impostos i, a més, amb una quantitat de diners relativament petita, 3.970 euros. Com sempre, l'artista ha traspassat els límits d'allò legal i il·legal “visibilitzant els mecanismes d'evasió d'impostos”. A mesura que el projecte vagi creixent, abans de la clausura de la mostra el 6 de juliol, s'aniran afegint documents que es col·locaran sobre una tradicional taula de reunions.

Més subtil ha estat el pintor gallec Rubén Grilo, que en les seves obres utilitza tela de texans procedent del grup Inditex, amb les típiques parts desgastades que ja vénen així de fàbrica. No és precisament un desgast provocat per l'ús, sinó que es tracta d'un procés tècnicament molt complex, a través del qual es poden fabricar texans desgastats absolutament crònics. La barcelonina Mariona Moncunill també desemmascara la ficcionalització dels espais naturals en un projecte realitzat als boscos de Vílnius, a Lituània. El cubà Wilfredo Prieto, en canvi, escenifica una situació violenta amb la instal·lació Pedra amb sang, en què ha vessat in situ més de deu litres de sang.