sobre domènec guansé
xavier cortadellas
L'exili vist des de l'exili
Fa l'efecte que Guansé era sovint allà on tocava i en el moment que tocava, si bé sempre en el bàndol dels que perdien
Comptaríem amb els dits de massa poques mans la gent que avui ha llegit algunes de les novel·les, assaigs o articles que va escriure Domènec Guansé. Del teatre ja ni en parlo. Potser al lector més corrent li sonin algunes de les seves biografies, la de Pompeu Fabra (1964) o la de Margarida Xirgu (1963), que ell valorava especialment perquè l'havia escrit quan tots dos vivien a Santiago de Xile. Fa uns deu anys, Arola va reeditar Laberint, “la novel·la més madura i complexa de Guansé”. Sonen més els Retrats literaris, que va reeditar l'any 1966 amb un títol no excessivament comercial, Abans d'ara, i que El Mèdol va tornar a posar a l'abast dels lectors durant la dècada del 1990.
Tasis deia que Guansé havia fet un treball de “periodisme europeu”, un adjectiu molt d'aquella època, que també s'aplica a Ramon Esquerra, un gran crític que va morir a la guerra, escandalosament jove. De Guansé, Tasis en valorava “l'agilitat del traç i el domini de la frase”, també, o sobretot, “el treball objectiu, sorgit del contacte directe amb els escriptors retratats i amb els cercles literaris on s'adscrivien”.
Domènec Guansé sabia sintetitzar
La llista dels personatges que trobem a Abans d'ara impressiona. Va impressionar també Albert Manent i Montserrat Corretger, que avui deu ser qui coneix millor l'obra de Guansé. Molts dels articles de Catalunya a l'exili, ara publicast per Cossetània i que han triat, editat i ordenat Corretger i Foguet, valen molt la pena. Guansé sintetitza bé. Llegeixin La proclamació de la República Catalana o els retrets que fa a Francesc Cambó i, sobretot, el retrat de Lluís Companys a La vida política de Lluís Companys. Que sabia escriure es nota només de llegir el primer paràgraf d'Al cor de París, Catalunya, quan parla de la primera cançó catalana que sent després dels quatre primers mesos d'exili a casa del gascó Pere Lluís Berthaud, l'any 1939. El seu estil potser només és molt correcte i ben treballat, més neutre que no pas amb una llum pròpia.
Una de les grans aportacions de la cinquantena llarga de peces que formen Catalunya a l'exili és la informació de primera mà que s'hi troba perquè, com els bons periodistes d'abans, Guansé té sovint primer un contacte directe amb la notícia. Llegeixin Els catalans de Tolosa, l'última nit al mas Perxés d'Agullana, el febrer del 1939, els pocs dies que Pompeu Fabra va estar refugiat a Bescanó. I també, un article sobre Alfons Maseras, el més afrancesat de tots els novel·listes d'aquells anys, o sobre com se sentien bona part dels escriptors catalans poc després d'arribar a Roissy-en-Brie… Abans que es barallessin.
Fa l'efecte que Guansé era sovint allà on tocava i en el moment que tocava, si bé sempre en el bàndol dels que perdien. Més tard, des de Santiago, Buenos Aires o Mèxic, sembla encara que el món de què va formar part amb tota la gent amb qui es feia era tan sòlid que més aviat hauríeu dit que havien perdut una batalla i no una guerra. Guansé és dels que escriuen pensant que tornaran. La seva edat l'hi ajudava. I va viure la trista i reconfortant victòria dels primers anys de la Transició. És ara que l'anem oblidant. A ell i a Rafel Tasis i tants d'altres.