Francesc Vallverdú, un home de veritat

Quan vaig conèixer la notícia de la mort de Francesc Vallverdú hauria volgut fer arribar el meu condol a fa família. Però l'únic telèfon que conservava, en una agenda vella, ja no és operatiu. Si escric aquesta nota, i l'envio a mitja dotzena de persones conegudes, és amb l'esperança que algú la faci arribar a la dona i als fills del sociolingüista i poeta, sempre persona de fiar, barceloní de la collita del 1935.

El contacte permanent al llarg dels anys, amb ell, venia d'una triple vessant: tots dos érem del PSUC; tots dos treballàvem al món editorial; tots dos teníem passió –sorte tamen inaequale, perquè ell ha estat sempre un home com cal, solvent– per l'ús públic del català.

Si era advocat, jo sempre l'havia conegut com a tècnic editorial i el veig, encara, com a un dels eixos –anava a dir: com la falca o la pedra angular– d'Edicions 62. Perquè hi va fer una feina ingent... Com la dels que aguanten, en el món casteller, el castell des la base i mai no tenen ni temps ni ganes de sortir a la foto. Recordo que tots dos sentíem un gran afecte per Enric Vives, el corrector de Treball, perquè tots dos eren de fiar, quant a criteris lingüístics, i cap dels dos no amagava el cap sota l'ala quan calia resoldre qüestions difícils o remoure entrebancs.

Era, a més, un excel·lent traductor. Parlo de memòria, però crec que li va ser atorgat un premi per la traducció al català del Decameró. I ell i la Carme Vilaginés havien traduït obres significatives de la literatura italiana...

Va ser dels grans experts en l'obra de Salvador Espriu: com cada any, per Setmana Santa, em torno a llegir el poema espriuà d'aquest nom, i com que els darrers onze anys, de vida a Madrid, m'agrada compartir la lectura amb persones que no entenen el català, faig ús de la seva versió i introducció d'aquest poemari que mira d'aclarir què vol dir la paraula ve-ri-tat i la paraula mort. (No voldria banalitzar, però trobo que avui es conjuminen, en la notícia sobre Francesc Vallverdú, els dos vocables: ha mort un home de veritat).

Editat per Joaquim Horta, el primer poemari que vaig llegir de Vallverdú du un títol ben ausiasmarchià: Qui ulls ha. Com també he llegit, molts cops, Cada paraula, un vidre, que crec que és d'aquell any tan revolt del 1968.

Va destacar com a sociolingüista. Si a Laia havíem editat el llibre de Lluís López del Castillo Llengua estàndard i nivells de llenguatge, d'entre les obres sobre el tema del Francesc recordo L'escriptor català i el problema de la llengua, El fet lingüístic com a fet social i Dues llengües, dues funcions? (Com que sempre ha estat un home de bé, va saber perdonar els acudits de mal gust que propalàvem amb aquest títol, amb preguntes com ara: “O sigui, Vallverdú, que ara et dediques a les anàlisis sobre les pràctiques eròtiques!”)

La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió que ha estat –malgrat crítiques primfilades dels que sense estimar els gats sempre els troben tres peus– una eina bàsica per a la incipient, encara!, normalització del català, va fitxar Francesc Vallverdú com a assessor permanent –jo li deia: ets el comissari general d'aquest exèrcit a favor de la pau–, per ensenyar-nos, com volia Carles Riba, a fer del català una llengua útil, eficaç, manyaga, multiusos, familiar, entenedora...

I goso insistir en el prec: ¿podríeu fer arribar aquesta nota a la família, a l'AELC, a la gent de Nous Horitzons, on tot dos havíem col·laborat plegats, i a Edicions 62, que havíem estimat tant quan encara no era una editorial planetària?