Un piano imaginari a les trinxeres

L'abril de 1938, quan tenia disset anys, el van cridar per anar a lluitar al front de l'Ebre, en el bàndol republicà. Pere Godall (Tarragona, 1920) aleshores estudiava batxillerat i també música, i explica que, a les nits, quan estava a la trinxera, es feia passar la por tocant un piano imaginari; com també ho va fer, durant la Segona Guerra Mundial, el músic jueu i polonès Wladyslaw Szpilman, segons va recollir a les seves memòries, portades al cinema per Roman Polanski en la pel·lícula El pianista. Passada la calamitat de la guerra, Pere Godall va ser músic (avui dia encara continua tocant el piano) i directiu de banca. I actualment, quan està a punt de complir els 94 anys, també és el president provincial de l'Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó, de la qual va tenir l'infortuni d'haver-ne de formar part. Cada any ell i els altres supervivents organitzen una trobada a la serra de Pàndols, a la Terra Alta, perquè aquells fets no s'esborrin de la memòria col·lectiva.

Tota aquesta vida, també de pel·lícula i farcida d'experiències molt diverses, l'ha recollit en un llibre la seva néta Fàtima P. Godall. El volum Una vida per recordar. Memòries de Pere Godall se centra en les vivències de Godall en els anys de la Guerra Civil, i també en la seva vessant com a músic i com a home de pau. Però també “és un llibre que ret un homenatge a totes les generacions passades, a les presents i a les futures; no volia explicar només la seva vida, sinó també parlar de la vida de totes les persones que s'han creuat en el camí de Pere Godall, des de la seva infància fins a l'actualitat”, segons la néta. De fet, en cada capítol que relata cronològicament les diverses etapes de Godall s'hi inclou un text escrit per alguna de les persones que hi van tenir relació; una col·laboració externa que, segons l'autora, “aporta un valor afegit a l'obra”.

“Ara, quan ja tinc 93 anys, puc dir que he anat entenent que hi ha coses que no volem que passin, però que hem d'acceptar; coses que no volem saber, però que hem d'aprendre igualment; els entrebancs també formen part de la vida”, va dir Pere Godall, durant la presentació de les seves memòries al Museu d'Art Modern de Tarragona. Recordant el seu pas per la batalla de l'Ebre, Godall va afirmar amb rotunditat que “la guerra és la negació i la degradació de les persones”.

Godall, que va ressaltar les seves ganes de viure, i l'amor per la família i la música que l'ha acompanyat sempre, creu que els tres fonaments que han de sostenir la vida són “l'actitud, la inquietud i la gratitud”. “El meu tarannà sempre ha estat el de l'afany d'aprendre, de voler saber.” I també aconsella que “no jutjar evita molts problemes”.

El pròleg del llibre és de Josep Poblet, president de la Diputació de Tarragona, que va destacar el coratge de Godall al llarg de la seva vida i va destacar que, amb aquest llibre, “s'ha proposat guanyar la batalla de la memòria”. “Godall fa un decàleg del que és la vida”, va destacar Poblet, que va lamentar que en les trobades anuals que organitza la Lleva del Biberó a la Terra Alta, cada cop es reuneixen menys supervivents. “Aquesta també és una lluita contra el temps”, va dir. “Aquesta generació hauria pogut acumular molta rancúnia, i no ha estat així; els que van sobreviure a la guerra ho han convertit en un element d'experiència per avisar que no tornin a succeir més fets com aquells”, va dir l'autor del pròleg.

Des de ben petit, Godall va estudiar música i, als quinze anys, va fundar el Trio Godall amb els seus germans. Pocs mesos després, naixia l'Orquestra Godall, de nou músics, en què ell exercia de director. La Guerra Civil va suposar un canvi total per a la família Godall, a causa de la mort del pare. A conseqüència d'això, Pere Godall va entrar a l'exèrcit. L'any 1941 va guanyar les oposicions per ocupar una plaça d'auxiliar administratiu al Banc Espanyol de Crèdit a Tarragona, on va transcórrer tota la seva vida laboral i on va ser director de sucursal.