L'artista devorador

Antonio Beneyto ens convida a entrar a la seva exposició a Montserrat sota l'encanteri tràgic i còmic d'una fotografia en què apareix amb un subtil gest facial de dolor i de ràbia i amb els deu dits de les seves dues mans agafats al coll, just al lloc on la malaltia s'ha acarnissat darrerament amb el seu cos, com si ell mateix volgués extirpar el maleït càncer que tant l'ha fet patir. Protegit per unes ulleres fosques, ens priva d'un dels elements més característic de la seva personalitat surrealista, que com a tal es manifesta en el més dolç dels seus malsons: els ulls. Tant se val, perquè ja sabem que per crear, i per viure!, Beneyto no ha mirat mai amb els ulls de la seva cara sinó amb els de la seva ment.

Beneyto a Montserrat? L'aposta més valenta que ha fet mai el museu que dirigeix el pare Laplana s'expandeix sense prejudicis estètics ni morals a l'espai Pere Pruna, un artista amb qui, per cert, Beneyto va compartir els últims anys de la seva bohèmia. Tot l'equip del museu i el lúcid Albert Mercadé en la responsabilitat de comissari han fet aflorar el sentit i la sensibilitat de l'univers beneytà en una exposició de tall antològic que s'obre el 1968 –just l'any que Beneyto, manxec de naixement, s'instal·la a Barcelona– amb un autoretrat de doble cara, la del plaer i la del dolor, i que es tanca amb els últims dibuixos que l'artista, empès pel seu geni compulsiu i devorador, va fer a l'hospital.

Totes les obres han sortit del seu caòtic estudi del barri Gòtic barceloní, on és impossible distingir els límits entre la vida i l'art perquè Beneyto fa temps que els va trinxar en una fusió perfecta. L'artista, de creativitat desbordant, tampoc permet fer distincions entre disciplines, cap suport se li resisteix, i el mateix valor dóna a un preciós mosaic integrat per desenes de minúscules escultures que projecten una dansa d'ombres d'allò més líriques, que a la seva col·lecció de llibres personals intervinguts, sense excepció, pels seus llapis i pinzells volcànics. La reivindicació del meravellós i de l'insòlit, els béns més preuats de la seva dimensió artística, s'expressa amb la mateixa agudesa i intensitat tant en unes delicades ceràmiques que bramen poesia com en un exèrcit de petits personatges excèntrics que ell anomena Cara culs.

Beneyto no és només un hereu del moviment surrealista dels anys vint del segle passat. Ho és també, i potser més i tot, del surrealisme d'abans del surrealisme, i precursor del que vindrà. Més que surrealista, doncs, és un artista amb actitud surrealista, és a dir, l'única màxima que comanda el seu ideari és l'art com a sinònim de llibertat. Entestat a representar l'irrepresentable perquè el que més l'avorreix és representar les coses que ja existeixen, el seu territori artístic està poblat per monstres i éssers híbrids, barreges del tot i del res, sempre amb algun aspecte humà, que s'adrecen directament al nostre jo més hermètic i li confien coses que ens costen veure i sentir. En certa manera, ens dóna pistes per trobar el camí per viure d'una altra manera. Com diu, tan encertada, la historiadora de l'art Glòria Bosch en el documental Beneyto desdoblándose, dirigit per Adriana Hoyos, Beneyto és únic per la seva capacitat de crear un món propi “allunyat de totes les veritats irrefutables que estructuren la nostra forma de vida”.