El lector de Google

Als patis de les escoles actualment hi ha un problema de preponderància dels qui juguen al futbol. Són els amos de l'espai i impedeixen que la resta –majoritàriament nenes– faci la seva. En la nostra infantesa potser passava el mateix, però la majoria no ho recordem de manera traumàtica, per sort.

El que segur que no hi havia era aquesta presència tan aclaparadora del futbol. Els de Google, que normalment tenen unes animacions ben simpàtiques, educatives i igualitàries, des que va començar el mundial que sembla que hagin perdut les neurones. En fan unes de força infantils al voltant del tema.

Fa uns dies, concretament el 16 de juny, semblava que fessin conya amb els pobres soferts minoritaris a qui no ens agrada el futbol –n'hi ha que tenim aquest defecte–. Hi havia tot de ninots iguals en unes grades i botaven per celebrar els gols. Només un d'ells era diferent. Portava ulleres i, atenció, llegia. Aquesta deu ser la màxima exteriorització de la diferència: llegir. Tots saltaven a l'una, menys aquest, que saltava una mica després. La seva emoció era fruit de la lectura i no pas del fet que un home destre l'encertés ficant amb el peu una pilota dins d'una xarxa.

Vaig clicar el ninotet lector amb l'esperança que em redirigissin cap a algun article sobre la lectura, encara que fos de l'Alberto Manguel. No, com cada dia, em col·locaven als anuncis dels partits de la jornada i a la classificació.

Ben mirat, potser ja va bé que els nens del pati comencin a assumir que seran minoria. Els passarà tota la vida. L'important és que no deixin de saltar d'emoció.