Portuguesos a París

Philippe Le Guay va mostrar-nos a Las mujeres de la sexta planta la vida de les criades espanyoles que varen emigrar a París als seixanta i varen viure una llibertat de costums que a l'Espanya franquista els era negada, mentre cuidaven famílies burgeses. Le Guay jugava a la comèdia costumista amable però proposava una certa crítica social a partir de la inversió de papers. El burgès parisenc descobria l'hedonisme espanyol i posava en dubte el seu sistema de vida. La jaula dorada és la primera pel·lícula de Ruben Alves, un portuguès nascut a París fill d'una família de masovers portuguesos d'una rica família. La mirada d'Alves cap al món de l'emigració portuguesa i la seva relació amb les famílies franceses que acollien els portuguesos no és estranya, és vivencial. En lloc de mirar amb un cert cinisme la situació, Alves mira el món de les classes socials i les diferències culturals des d'una certa enyorança cap un món que ha desaparegut. Aquest fet li treu un cert distanciament crític però dóna a La jaula dorada un cert to d'amabilitat, com si no volgués evitar una certa crítica que no vagi més enllà dels acudits sobre els enfrontaments culturals i sobre la forma com els estereotips nacionals poden resultar irreconciliables. Alves també proposa com Le Guay un canvi de paper quan els masovers esdevenen propietaris d'una herència a Portugal i es troben víctimes d'uns amos francesos que no volen perdre'ls, mantenir la relació càlida que han aconseguit amb ells. Al final de la faula, allò que s'imposa no és cap crítica social sobre l'emigració europea del sud a l'Europa rica del nord, sinó una comèdia nostàlgica sobre uns personatges que van portar l'hedonisme mediterrani a un món preexistent.