El Jo? i el Jo

Una de les grans aportacions de la novel·la gràfica, que va emergir amb força des de principis dels anys 90 del segle passat, ha estat la presència, tant com a lectores que com a autores, de les dones. Paral·lelament a l'aparició d'un nou públic infantil i adolescent femení gràcies al manga, la novel·la gràfica va incorporar temàtiques de caire íntim, personal, biogràfic, històric i social que van satisfer els anhels d'un públic femení que també anava fomentant l'aparició de noves autores, que al seu torn generaven nou públic, en un procés de retroalimentació.

Gràficament també es va consolidar un estil de caire naïf, de traç ingenu, gairebé infantil, però darrere del qual s'explicaven històries de gran força vivencial. El cas més emblemàtic és el de Marjane Satrapi i Persèpolis, obra que ja és un clàssic de la contemporaneïtat.

Vol dir això que el còmic no havia interessat a les dones en gairebé tot un segle? No, però havia passat com el futbol durant anys, que l'afició de les dones quedava ocultada per sota de la realitat de ser un món eminentment de mascles. Tenim noms com Claire Bretéchair, Mariel, Marika, Laura, Marta Guerrero, Purita, Carme Barberà, Ana Miralles i moltes altres que amb diferents plantejaments van batallar en l'univers del còmic els anys de presència femenina limitada.

Dins de la gran formada actual d'autores, en què a tall d'exemple podríem citar les dibuixants i guionistes del còmic col·lectiu Enjambre (Norma Editorial): Ana Galván, Srta. M, Sonia Pulido, Lola Lorente, Míriam Muñoz, Txus García, Gally, Paulapé, María Castrejón, Susanna Martín, Pupi Herrera, Clara-Tanit Arqué, Mamen Moreu, Elisa McCausland, Alejandra Alarcón, Ana García, Raquel GU, Lydia Sánchez, MP5, Carla Berrocal, María Herreros i Cristina Durán, trobem l'autora Anne Charlotte Gautier, traduïda al català per Anna Godoy.

Gauthier, que és com signa, ha publicat Justine, editat per Diminuta Editorial, amb seu a Barcelona. L'estil de Gauthier entra dins d'aquest corrent de traç naïf, d'aparença càndida i infantil, li serveix per explicar un tipus d'història que sempre ha estat relacionada i narrada de manera sòrdida: la transsexualitat. Justine és una nena que neix en un ambient de joia: els pares volien una nena. El problema és que ella no s'hi sent. Els seus primers jocs són amb nens: indis i vaquers i futbol. Els seus companys la veuen com un d'ells. Ella s'hi troba a gust. Però és sa mare la que la sent com una nena tot i la seva rebel·lia. Es talla els cabells per semblar un xicot.

Això la porta a la consulta de metges, psicòlegs i psiquiatres que veuen indicis de lesbianisme. Però no se sent una noia homosexual. El seu anhel, la seva manera de sentir, de veure el món, de relacionar-se amb el seu cos, és la d'un xicot.

Una nova tongada d'especialistes mèdics la fan sentir fora d'aquest món fins que troba la seva pròpia identitat. Però, per fi, troba la felicitat que representa viure la quotidianitat amb normalitat, en sentir-se que un mateix és qui és i no un altre. Ja no haurà d'escoltar i sentir la frase: “Què t'empatolles? Has nascut així, i ja està.”

L'obra, dibuixada en un lluminós blanc i negre, pren com a referència Art Spiegelman, un dels grans autors de la novel·la gràfica, en dibuixar els nassos i les orelles com si els personatges fossin un creuament d'humans i gossos.