El plat és el paisatge

‘Bonart' monogràfic

Amb el temps, la revista Bonart s'ha anat superant a ella mateixa. N'és una prova el número actual sobre la relació de l'art amb l'alimentació i el paisatge, un maridatge que ve de lluny i que la història de l'art ha reflectit des de les pintures a les coves primitives, passant per les cases pompeianes o les natures mortes barroques, però que l'avantguarda ha transformat en una relació més viva, fins al punt de canviar-ne la concepció i traspassar al camp de l'art restauradors i gastrònoms. Els canvis en el gust i el paladar de la gent en èpoques de benestar ha conduït vers el que en podríem dir un manierisme gustatiu, en franc contrast amb la davallada del gust en la supervivència estressant d'un dia a dia a cop de pizza barata.

Ser i menjar

L'afirmació “som el que mengem”, de Montaigne, ja ha esdevingut titular de diari. Es en boca de tots la consciència crítica sobre el contingut de nutrició dels plats, la reivindicació de dietes específiques per a tot tipus de trastorns i mancances i l'alimentació vitamínica que, en països com els Estats Units, ha esdevingut una obsessió. L'art no podia ser menys. I si Josep Pla deia “la cuina d'un país és el seu paisatge posat a la cassola”, a Catalunya estem de sort, perquè el paisatge sempre ha donat per a molt, tant en l'art com en la gastronomia. Aquest és un maridatge que l'espai Eart de la Fundació Lluís Coromina de Banyoles ha engegat en memòria de l'artista banyolí Lluís Vilà, que morí fa pocs anys després de deixar un llegat important en la recerca visionària de la relació entre l'art i el menjar. Recordo les seves sabates comestibles inspirant-se en la sabateria familiar (fetes de carn, molt abans que la carn la utilitzés Jana Sterbak, o amb fulles d'escarola), camises de pa, experiència de la qual es derivà la instal·lació de personatges de pa que va fer en un cicle d'exposicions que m'encarregà la Fundació Miró.

Proximitat

Un article de Joan Nogué, director de l'Observatori del Paisatge, hi reivindica els productes locals, la fusió entre paisatge, alimentació, creativitat i identitat, mentre el conseller Santi Vila proposa un nou ordre d'idees que posin fre a un progrés basat en una irracional producció d'energia, en una procedència allunyada els aliments i en una distància entre camp i ciutat, ja que ha arribat l'hora de retornar a un equilibri territorial que no renunciï a una arcàdia possible. Del gust de la comunitat global i de deixar-ne un registre arxivístic se n'ocupa un creador d'alt nivell i pioner de l'art comestible, Miralda, que amb el projecte Food Cultura, www.foodcultura.org, deixa constància dels valors multiculturals del menjar.