motacions
màrius serra
Quillar-se?
ACadaqués em renyen perquè em fa gràcia el seu verb quillar-se (empolainar-se) i dic que amb la meva camisa hawaiana em sento ben quillo. En realitat, hauria de dir que vaig ben quillat i no tinc ni l'excusa de la primera persona del singular perquè els cadaquesencs dirien quilli. Fan com al Vallespir: jo mengi o corri o quilli. De manera que accepto la crua realitat: sóc un xuxumet en terra cadaquesenca. Xuxumet és una d'aquestes denominacions pejoratives que els barcelonins ens sentim a dir cada cop que trepitgem el país, això que ara en diuen el territori. Afegeixo, doncs, el terme xuxumet a la ja llarga llista dels pixapins, camacos, dièsels, esquenafreds, camalluents i altres fineses que m'han etzibat per aquests mons de déu, i n'esborro quillo. Quillo (pronunciat quixo, com a quixot) m'ho deien al barceloní barri del Congrés Eucarístic quan, d'adolescent, portava grenyes i m'agradaven Los Chunguitos. Era un diminutiu de chiquillo. En canvi el verb quillar-se prové de la quilla dels vaixells. El trajecte és curt: la quilla és essencial per a una nau, de manera que un vaixell ben quillat és una nau que té tot el que ha de tenir. Aquest sentit nàutic es generalitzà i quillat passà a designar tot allò “ben proveït de l'essencial”. L'últim tram va ser prendre quillat com a participi d'un nou verb, quillar-se, que passà a voler dir “arreglar-se per fer goig”. La proximitat amb el verb maquillar-se és una pura coincidència, perquè el maquillatge ve del francès maquiller, probablement derivat d'una variant semblant a maskier que descrivia el fet d'emmascarar-se la cara per anar ben quillat.