El meu cos és més que un camp de batalla

Susana Koska (Barcelona, 1966) és una creadora que ha fet una mica de tot. Cinema, teatre, documental (seus són els excel·lents Mujeres en pie de guerra i Vindicación). La reivindicació feminista des de postulats reflexius així com la ferma voluntat de lluitar contra l'oblit del paper de les dones d'esquerres a la Guerra Civil han estat els temes dels seus documentals. La barbàrie nazi i feixista dels camps d'extermini. L'aniquilació de l'ésser humà, la llibertat, la recerca de la pròpia identitat com a dona, com a creadora. Però encara no havia escrit cap llibre. Sí que havia fet aportacions blogueres i similars. La seva incursió a la literatura era gairebé inevitable. Però abans li van diagnosticar un càncer. O sigui que primer Manhattan i després Berlín.

Tópico de Cáncer (publicat per Ediciones B) és un viatge. Un viatge que comença amb un diagnòstic i acaba amb la Koska viva però sent una altra. Meitat Fragilitat Meitat Mutant X. La malaltia, la químio, la manera com et droguen i curen, et deshumanitzen i t'immolen, fa que acabis sent una altra: ni Joana d'Arc ni Cruella de Ville. O totes dues. Ni millor ni pitjor. Mor la persona que eres. La teva mirada. La teva arrogant sensació de ser únic i especial, immortal, fet per agafar i no demanar.

D'acord, d'acord, tot això està molt bé com a autoajuda, però el que trobo més interessant és que aquest llibre té tantes variants, és tan diferent a qualsevol, que fa que mereixi una valoració literària, no quedar-se al calaix de la no-ficció i prou.

Susana Koska és tendra i dura, maniquea, valenta, injusta i adorable. També divertida, cruel, terrible, exhibicionista i tímida. Carrega contra la falta d'humanitat d'un sistema mèdic que fa servir el teu cos com a camp de batalla, que et posa una bata verda que et deixa el cul a l'aire i et droga fins convertir-te en Mr.Hyde. I et demana una bona actitud per morir-te agraïda o per sobreviure i vendre compreses.

A Tópico de Cáncer la protagonista és un número, un problema, una estadística, una mare, una punk, una dona, un pou d'amor i odi. Però per sobre de tot, una creadora. Per això, crida i s'aparta de tothom –metges, amics, píndoles i beuratges– i parla i busca la companyia dels morts. Només troba consol en el seu món artificial de pel·lícules, cançons, escriptors i actors. La seva república de gent inadaptada com ella mateixa –abans, durant i després de la malaltia–. Perquè sap que l'art és l'únic que pot vèncer la mort. I la mort també ho sap.

La Koska escriu des de la trinxera. Té pàgines de combat. Pàgines vomitades. Molt d'humor, molt. I també té moments de literatura. Moments emocionants d'aixecar-se de terra, feta un Crist, i voler lluitar, ja no per ella ni pels seus sinó per una difusa idea del que és just, una forma de bellesa. Com a la meravellosa foto de la portada, feta pel seu fill, Cayo.