CRÍTICA
Imma Merino
Rebel·lió i una certa frustració
Després d'Entre les murs (La clase), una pel·lícula que reflecteix la complexitat de l'educació a través d'uns estudiants d'un institut parisenc que s'interpreten ells mateixos i alhora componen un personatge, Laurent Cantet torna a abordar el món adolescent amb Foxfire, basada en una novel·la homònima de l'escriptora nord-americana Joyce Carol Oates, que a la vegada va inspirar-se en un cas real esdevingut a l'estat de Nova York a mitjan anys cinquanta del segle passat.
El cineasta francès, doncs, no explora l'adolescència actual, però no vol dir que no pensi en el present narrant una història d'un altre temps i en un altre país: reculant més de cinquanta anys enrere, considera la vigència del model social imposat a un grup de noies que van formar la banda Foxfire i, per tant, també del seu gest primordial de rebel·lió.
Contra una societat classista
Primer de manera inconscient, aquelles adolescents van rebel·lar-se contra una societat classista i sexista que els exigia submissió. De fet, hi ha molt de resposta a l'opressió masclista, que les vol sotmetre, que les assetja i que les viola. Aquesta rebel·lió, de la qual van prenent consciència mentre es lliuren a accions cada cop més perilloses al marge de la llei, va tenir lloc en plena caça de bruixes, que perseguia tota sospita de comunisme. Tenint una líder amb una ideologia anticapitalista, tot i que s'ha de dir que resulta una mica confusa, les adolescents de la banda Foxfire també van ser perseguides com unes bruixes.
El cas, però, és que, de manera sorprenent, Laurent Cantet sembla més curós en l'ambientació que atent al desenvolupament dels temes que planteja la història. Ben diferentment de Ressources humains, L'emploi du temps, Vers le sud i l'esmentada Entre les murs, Cantet resta a la superfície del que apunta en relació amb els personatges i les seves circumstàncies: el pes dels abusos sexuals, el desig lèsbic sobretot pel que fa a la líder, el classisme de què són víctimes per la seva extracció social humil, el racisme en relació amb una afroamericana que serà expulsada de la banda, la mateixa temptació de la transgressió violenta, que es fa present amb la lleugeresa pròpia de Thelma i Louise. Laurent Cantet no hi aprofundeix quan, a més, es concedeix un metratge de llarga durada. Tanmateix, tot i la frustració que provoca, hi ha algun moment de pur foc que il·lumina aquest film presentat fa dos anys al festival de Sant Sebastià, on va passar amb certa indiferència després que Cantet guanyés la Palma d'Or a Canes el 2008 amb Entre les murs.
