L'altra Isabel Coixet

Durant la visió de Mi otro yo és possible sentir una certa perplexitat que du a preguntar-se: aquesta és una pel·lícula d'Isabel Coixet? S'hi poden reconèixer detalls d'una certa empremta visual, però és una altra d'ella mateixa qui s'ha aventurat pels terrenys del fantàstic més obvi i més trampós a propòsit d'una nova aproximació al tema del doble? El cas és que Coixet tant signa la direcció com el guió, però també assumeix el muntatge? O aquest últim, força barroer, es deu a la productora anglesa que va encarregar-li l'adaptació de la novel·la homònima (Another Me) de Cathy MacPhail? Va acceptar l'encàrrec per continuar produint els seus films personals? Si és així i hi persevera, no tem perdre la seva identitat com a cineasta? O vol descobrir-hi el seu doble?

Com apunta el títol, la protagonista adolescent (i potser, doncs, la mateixa Coixet) s'enfronta al seu doble, que vol suplantar-la. El relat vol jugar a l'ambigüitat més o menys pròpia d'un tema (i fins un subgènere) que du implícita una exploració de la identitat. Aquest doble és la seva part obscura i reprimida que malda per emergir? És una creació de les pors del seu imaginari? O, a través d'una explicació de la qual no donarem constància, se li concedeix realitat a un fantasma? Però, més que ambigüitat, hi ha confusió derivada de la incertesa del punt de vista, que hauria estat més inquietant si s'hagués correspost a la subjectivitat de la protagonista (Fay). Tampoc no hi pot haver gaire ambigüitat i inquietud quan hi apareixen recursos sovintejats d'una truculència impròpia d'una cineasta que ha volgut ser tan suggeridora i que ni tan sols aprofita amb subtilesa el joc que donen els miralls i els vidres com a reflex del doble.

Hi ha diverses subtrames en què el film es perd encara més: el pare malalt d'esclerosi múltiple, la mare vivint amb culpabilitat una relació adúltera amb el professor de teatre de la filla, la companya gelosa pel fet que Fay interpretarà Lady Macbeth en una representació escolar. Entre el sentimentalisme, la pista falsa i el farciment narratiu, aquestes subtrames originen escenes tan incomprensibles com aquelles en què la mare i el seu amant es troben en un cotxe aparcat just al davant de l'edifici on viu la família: no hi havia un lloc millor que no fos davant de les finestres des de les quals el marit i la filla els observen?

Pel que fa a Lady Macbeth, que podria apuntar com el mal va apoderant-se de Fay, més aviat serveix perquè s'observi la dolenteria de la rival o per donar lloc a moments tan ridículs com ara quan, davant la incapacitat de la protagonista per recordar els diàlegs en un assaig, el professor de teatre (un desaprofitat Jonathan Rhys Meyers) li recomana que vegi el Macbeth de Polanski perquè hi ha una interpretació fantàstica de Francesca Annis. Això sí que és una cosa molt Coixet, però de manera caricaturesca.