La guerra, la tortura i el perdó

Per a la seva tercera pel·lícula, Un largo viaje, Jonathan Teplitzky s'ha inspirat en una història real: la d'Eric Lomax (interpretat per Colin Firth), un oficial de l'exèrcit britànic fascinat pels ferrocarrils que el 1942 va ser capturat pels japonesos i va acabar aplicant els seus coneixements en la construcció de la línia entre Birmània i Tailàndia. Quan els guàrdies van descobrir el seu detallat mapa del traçat de la via, Lomax va ser entregat a la policia secreta japonesa com a presumpte espia i torturat. El mateix Lomax va recollir la seva història en un llibre autobiogràfic.

Teplitzky va presentar la pel·lícula en la darrera edició del Festival de Sant Sebastià, on va parlar de les inevitables comparacions entre el seu film i el clàssic de David Lean El pont sobre el riu Kwai: “No sé si el resultat recorda específicament David lean; és cert que quan ens vam embarcar en aquest projecte tenia al cap una pel·lícula molt leaniana, que cobria un gran viatge dramàtic, però finalment els mitjans van ser menors del que pensàvem.”

Un largo viaje proposa una denúncia de les tortures que es pot fer extrapolable a qualsevol conflicte bèl·lic, també a alguns de ben recents: “La tortura no és acceptable sota cap circumstància. Però la pel·lícula vol demostrar que la força de l'amor pot ser més forta que la força de l'odi.”

I és que una part del conflicte dramàtic del personatge té a veure amb el debat intern que viu quan descobreix que el seu antic torturador segueix amb vida, i decideix tornar a Tailàndia per venjar-se: “Eric Lomax descobreix que el perdó no és cosa d'un dia, forma part d'un procés llarg. En un moment determinat, s'adona que són els governs els que creen les guerres i que tots els que hi intervenen en són víctimes.”

Nicole Kidman interpreta el personatge de la dona del protagonista, Patti Lomax. La veritable Patti Lomax també va participar en la presentació del film a Sant Sebastià, on va dir que, per molt crues que semblin les tortures a què es veu sotmès el protagonista, “moltes de les coses horroroses que va viure el meu marit no apareixen, ningú aniria a veure una pel·lícula així”.

La viuda de Lomax subscriu el cant al perdó que acaba sent Un largo viaje: “Hi ha un moment en què l'odi s'ha d'acabar. El meu marit va veure que l'odi només acaba ferint a un mateix. La pel·lícula mostra les seqüeles que queden quan un torna de la guerra; els veterans que hi tornen, com va ser el cas del meu marit, queden sols i arraconats, la feina que es fa amb ells és simplement de caritat.”