“Sempre explico la lluita de Polzet contra l'ogre”
El director de pel·lícules com Delicatessen, La Ciudad de los Niños Perdidos i Amélie estrena la seva nova faula: El extraordinario viaje de T.S. Spivet, basada en la novel·la infantil de Reif Larsen.
No rodava en anglès des d'‘Alien: Resurrección'.
La pel·lícula juga amb el
Sí, és un homenatge. Les meves primeres passes en el cinema van ser amb l'estereoscopi, trencava les imatges i creava noves històries. Sempre m'ha encantat el 3D i totes les meves pel·lícules es podrien haver fet així. El llibre és ple de dibuixos, als marges, i vaig pensar que seria genial poder acostar-los a l'espectador. El divertit és crear i al mateix temps jugar amb la tecnologia. M'agrada participar en tots els processos de la creació. Orson Welles deia que el cine és com un tren elèctric, per a mi és com un joc de mecano, s'han d'ajuntar les peces perquè la joguina sigui maca.
Una de les seves característiques és la capacitat de descriure personatges amb pocs trets.
Molière ho feia així: el burgès gentilhome, l'avar, el misantrop... Tot això ja era al llibre. Era tan ric que li vaig dir al novel·lista Reif Larsen que no el trairia, no em calia afegir coses meves. Potser hi ha un element més realista que a d'altres pel·lícules meves: el dolor és vertader, hi ha emoció... L'ideal és que en una pel·lícula hi hagi una bona història amb bons personatges, emoció, humor, un aspecte gràfic treballar i originalitat. No totes les meves pel·lícules ho tenen, aquesta sí.
És la seva pel·lícula més familiar, de fet.
Era complicat, el personatge central de la novel·la és un nen però no és una pel·lícula per a nens, realment. No la vaig fer calculant per a quin públic la feia. Sóc com un xef: si m'agrada la recepta m'agrada compartir-la amb la resta. Totes les meves pel·lícules tracten el mateix tema: un Polzet que lluita contra un ogre, i en aquest cas l'ogre és la culpabilitat, com a Amélie era la introversió i en d'altres pel·lícules una cosa més concreta: el carnisser, els àliens...
Curiosament, un director tan excèntric com vostè li ha donar a Helena Bonham-Carter un personatge semblant a una persona normal, i emotiu.
També és un personatge original, però sí que és una veritable mare. A vegades ella rodava preses com si les rodés per a Tim Burton.
