Veritats mentideres

Què considerem veritat i què mentida. Què és el que és real i què és imaginari. Normalment, la societat marca la línia que divideix la percepció real i la imaginària, però aquest llindar va variant segons canvien els hàbits i pensaments. També, en el terreny personal, cadascú percep com a real el que els altres interpreten a la seva manera. Ignasi Aballí, a la seva exposició Ver visiones a la galeria Estrany-De la Mota (passatge Mercader, 18. Barcelona), proposa en diferents formats molts dels interrogants que planteja aquesta mena de reflexió.

Per exemple, el vídeo Hablar solo situa el debat en el terreny dels problemes mentals o potser de soledat. Un personatge real, enregistrat d'amagat per Aballí en un bar de París, conversa amb un interlocutor imaginari. Fins i tot fa les pauses per escoltar el que diu el seu amic fictici. Un altre personatge, aquest cop assegut en un banc del passeig de Gràcia barceloní, va xerrant i girant el cap adreçant-se a una bossa de paper que sembla seguir la conversa amb interès. Tots dos personatges viuen de debò una realitat que a ulls dels altres no deixa de ser un trastorn.

Més vídeos: Tiempo como inactividad (2014). Un rellotge de sorra deixa caure el seu contingut granet a granet, de manera imperceptible. El temps passa, però la percepció és la d'una imatge estàtica. A Rumor de fondo el vídeo enfoca a l'aparador d'una tenda. La imatge principal és un grapat d'instruments col·locats com si de un bodegó pictòric és tractés. Res no canvia, però si parem atenció, el reflex del vidre de l'aparador ens dóna indicis del trànsit del carrer. El que no és veu és el que es veu més.

En un altre registre, dues fotografies: Imagen situada exactamente sobre lo que representa i Imagen no situada exactamente sobre lo que representa. La primera és una fotografia de l'espai exacte del tros de la paret que ocupa. L'altra és la imatge d'una paret d'un altre lloc. La que ocupa el seu veritable espai canviaria de concepte si es canviés d'ubicació. Un joc de realitats que ens proposa Aballí, quan en una pirueta del que és i el que no és ens mostra dues campanes de vidre artesà de 200 anys d'antiguitats que delimiten l'aire que poden contenir i que creen un espai, ni que sigui atmosfèric, que abans no existia. La realitat com un procés en evolució.

Aquest joc que no parla de realitat ni mentides, sinó de tot el contrari, continua amb una peça que no obvia el sentit de l'humor. Es tracta d'un cartell en què s'adverteix que a les 11 hores hi haurà dos minuts de silenci: de qui?, per què?, són els interrogats que es pot plantejar l'espectador... o pensar senzillament que el cartell té sentit en ell mateix com a objecte.

Un sentiment inquietant, perquè la realitat esdevé una sensació una mica angoixant, és la que provoca el vídeo Visión 2 (2012) en què un fluorescent s'encén i s'apaga fent pampallugues creant aquell estat d'inquietud que patim quan la pau casolana s'interromp per culpa d'un encebador. El que veiem al nostre voltant es transforma en convertir un paisatge familiar en un indret tenebrós.

Visions, en definitiva, que fan trontollar conviccions de tota mena i que demostren que en l'art, i potser també a la vida, és més important el que s'amaga o el que no es veu que el que creiem contemplar.