Els sons de l'Acústica

Jabier Muguruza va aconseguir la complicitat del públic i una certa dosi d'intimisme a la plaça Josep Pla gràcies a un recital senzill i proper en què va presentar les cançons del celebrat Konplizeak i que no va resultar afectat per la competència que suposava un partit del Barça de supercopa.

Amb la cara de no haver trencat mai un plat i acompanyat només per la seva inseparable guitarra acústica, el canari Pedro Guerra va oferir un concert singular fet expressament per al festival, fora de la gira del disc Vidas però just abans de fer-ho amb Alma mía, el disc de versions del cançoner llatinoamericà. Dirigint-se al públic amb un sentit de l'humor senzill i pla, Guerra va fer una repassada al gros de la seva discografia, sense deixar-se cap cançó clàssica del repertori (El marido de la peluquera, Siete puertas, Pasa, Corazón enfadado, Daniela, Deseo o Contamíname) mesclades amb versions com ara Somos (popularitzada per Chavela Vargas) i un sorprenent endinsament als territoris de la copla espanyola amb una versió de La bien pagá.

En acabat del concert de Pedro Guerra, intentar acostar-se fins a la plaça de l'Església resultava una feina titànica, ja que era atapeïda d'un públic desitjós de veure i ballar les cançons de The Pepper Pots. Un grup que ha mimetitzat el so de les bandes jamaicanes i dels grups femenins clàssics del segell Motown amb una altíssima fidelitat. No només en la sonoritat, sinó també en l'estètica i la posada en escena de les tres cantants, els músics i l'engreixada secció de vents.

A l'altra banda de l'ample espectre d'estils que conflueixen a l'Acústica, hi trobem els Electrotoylets. Un projecte dirigit pel pianista Xavi Lloses que va mesclar La gavina amb els sons freds de Kraftwerk i que va passar Els segadors per la batedora de l'electro-clash.

Més previsible però no menys sorprenent va ser la posada en escena de Lluís Gavaldà tot sol i al marge d'Els Pets. Gavaldà va pujar a l'escenari acompanyat per una banda (Joan Pau Chaves, David Muñoz i Toni Pagès) en la qual només faltaven Falin Càceres i Joan Reig per fer l'actual alineació d'Els Pets. En el repertori que hi va presentar va repescar cançons poc habituals de la seva banda (Del balcó de casa, Balada dels sentits), d'altres amb el registre canviat (Soroll, Aquest cony de temps o Per què no véns mesclada amb Menuda, de Serrat) i un bon grapat de versions, com ara Short people, de Randy Newman (traduïda com El calvo); Dragons, dels Prefab Sprout; Allison, d'Elvis Costello; You can't be too strong (no pots ser tan fort), de Graham Parker; A la meva vida (In my life) dels Beatles, o Ulls de color mel (Brown eyed girl), el clàssic de Van Morrison que ja va popularitzar el grup de Constantí en el disc Vine a la festa, de 1995, entre d'altres.