Un neolític per al nostre temps

Penso en Ànima, de Wajdi Mouawad, premi Llibreter 2014, una de les novel·les que han interessat més lectors i que Edicions del Periscopi ha hagut de reeditar quatre cops, cosa que sempre és motiu d'alegria. Ànima és una road movie cap al fons de l'ànima humana, la història d'uns assassinats, d'una persecució, d'una fugida i d'un retrobament que esgarrifa. Parteix de Faulkner i de Cormac McCarthy, també dels germans Coen, però em sembla que hi ha més seguiment a una moda, molt més la voluntat de pujar a un tren que veritat literària. Com el gitano que voldria arribar amb el seu tambor a la lluna i que ja en té prou fent ballar l'ós, que diria Flaubert. I com que Mouawad és primer de tot dramaturg, Ànima és una novel·la d'escenes, més impactant que ben travada, amb uns capítols molt curts, de cop de puny sobtat més que de teranyina i de trama allargada excessivament com passa a moltes altres novel·les. Molt especialment en les del gènere mal anomenat novel·la històrica.

Fa temps que Martí Gironell s'hi mou amb més èxit de lectors que no de crítics. Va ambientar El pont dels jueus a l'edat mitjana; La venjança del bandoler, a les guerres napoleòniques; a L'arqueòleg, narrava un viatge del monjo Bonaventura Ubach del Caire al monestir de Montserrat, amb mòmia inclosa. A L'últim abat, el protagonista era Pere Frigola, un altre monjo. En El primer heroi (Ediciones B), ens du al neolític. Situa el poblat del Clan dels Cavalls a la Draga, al Pla de l'Estany. Però podria ser a qualsevol altre lloc. Com el monjo Ubach, Ynatsé fa quasi el mateix periple, si bé cinc mil anys abans. Si no fos per la marrada cap a Anglaterra i perquè el recorregut és molt més terrestre, recordaria també el viatge d'Ulisses. Però Gironell descriu poc: El primer heroi és sobretot acció. I com que Homer va ser el primer a explicar un viatge així, com tants altres, Gironell adorna el viatge que fa Ynatsé amb unes cireretes per evitar caure en un tòpic. I amb una lliçó final.

Justament Edicions del Periscopi va publicar fa poc Un viatge a l'Índia, una contraepopeia homèrica on Gonzalo M. Tavares narra un viatge paròdic que passa, a més, pel sedàs del Bloom de James Joyce. Martí Gironell, en canvi, gravita sobre el seu món proper. El mateix que el nostre. S'entreté excessivament a narrar escenes inversemblants, ambientades en un marc històric de documental. “Mentre llegeixes, t'imagines que ets un més de la tribu”, escriu Eudald Carbonell en el text de presentació. No ben bé, perquè Ynatsé no és precisament “un més”, sinó, amb permís de Faar, el seu pare, el primer heroi. Però irònicament.

Gironell agrada perquè basteix els seus llibres damunt d'alguns dels tòpics més estesos del nostre temps. És per això que apuntala les seves novel·les en tot d'ucronies. Ell en diu llicències. A El primer heroi n'hi ha a cor què vols: des del feminisme bonhòmic d'Aynires, la dona que estima Ynatsé, com si l'amor romàntic ja existís en el neolític, al llenguatge complex o a conceptes del nostre temps com arribar a un lloc d'hora o la reflexió ecologicosanitària del vell savi Baasi sobre la llàntia de què se serveix per il·luminar una cova. També com tants d'altres, Gironell fa creure que ens parla d'un altre món. I no ens recorda fins a la nota final que escriu des d'una taula veïna.

Potser el seu problema és l'excés. Voler entatxonar massa informació en unes planes. I uns finals hiperbòlicament feliços. Però té èxit. Hauríem de tenir-ho present. I hauríem de parlar dels seus llibres amb humilitat, a més d'un xic d'enveja. Més que res perquè El primer heroi ha venut no sé quants cops més del que ha venut Ànima. Jo ja sé que la literatura no són els diners, però sense diners i sense lectors, no hi ha res. Ai, sí! Sempre ens quedarà algun il·luminat rabiós, revestit d'intel·lectual, de gran professor o de gran crític, que es despatxarà impartint lliçons i anatemes. Sempre, naturalment, que el llibre de què parli no l'hagi escrit un conegut seu.