Quan l'amor ens salva de l'apocalipsi

Aquesta crítica també es podria titular A follar (i a emborratxar-se) que el món s'acaba, Buscant Elisenda desesperadament, Sota el volcà (d'una Barcelona esmicolant-se), El dormilega, i molts més.

Roderic Mestres (Barcelona, 1982), afirma a la solapa, en tercera persona, que “no és ningú” i que aquesta obra “seria el seu primer intent de destruir la indústria editorial”. Per tant, deu ser el debut d'algú que ho fa amb pseudònim a l'editorial Males Herbes, que està bastint un catàleg interessant. És el número 13 de la col·lecció Distorsions, i 13 són les il·lustracions, amb més intencions que bons resultats, que acompanyen el text.

Mestres ens ofereix una obra breu protagonitzada pel jove Andreu Nicàs i el seu vagareig emocional, marcadament nihilista. Seguim el seu trajecte homèric per una ciutat que s'esmicola sota els seus peus sense que, en un principi, se n'adoni. L'obsessió o simplement l'ànsia sexual el condueix i la benzina és alcohol –consumit massivament– i algunes drogues. El bourbon el fa pensar, confessa.

En aquest deambular hi ha dos amors: l'Elisenda, una noia que coneix al parc d'atraccions del Tibidabo, i la planteta de menta que reina al balcó del seu pis gracienc i que esdevindrà metàfora d'esperança.

L'autor, a través del seu personatge, dóna pistes encriptades del joc que proposa al lector amb alguns referents literaris, musicals i cinematogràfics, com ara títols de films de ciència-ficció de sèrie B dels anys cinquanta sobre la destrucció de la Terra. I aconsegueix provocar un cert desassossec amb l'efecte de mostrar, sempre a través dels ulls de Nicàs, un món que desapareix i es va quedant desert i es va convertint en salvatge i postapocalíptic mentre ell fa vida normal. I sense que els lectors en sapiguem el motiu, perquè no importa.

Mestres dispara algunes bales divertides i àcides cap a l'actualitat social, dos exemples: “No sabria distingir on acaba un imbècil i comença un modern” i “fer-se l'artista és un mecanisme d'autodefensa per a individus febles i ambiciosos”. El ritme és alt i amè, entre dormida i despertar ressacós, entre clau i borratxera, entre conversa i un nou pas de la baixada als inferns que, buscant l'Elisenda, el durà de Gràcia a Collserola i d'allà a les clavegueres per culminar al Palau Nacional de Montjuïc, en un fragment de deliri i malson potser ja llegit en alguna banda, però magníficament descrit.

Aquesta és la gran virtut de Mestres, l'habilitat amb què descriu, la voluntat d'anar, en aquest sentit, més enllà d'on solen arribar la majoria dels narradors. Com en aquest fragment sensual d'un viatge d'opi: “Entenc que no cal moure's per fora: a dins el moviment és constant. La sang em pessigolleja les parets de venes i artèries. Els òrgans es dilaten de plaer. El meu cos es fa l'amor a si mateix, a poc a poc, amb delicadesa. Sento com el temps es desfà. La ment es queda suspesa entre el delit i la clarividència, però es nega a decidir [...] No estic: sóc.”

També hi ha detalls que segur que poden millorar en la pròxima obra, com ara tenir una història més sòlida on agafar-se, uns diàlegs menys impostats i, per la banda editorial, alguna revisió més de la maquetació. Res de greu en una nouvelle que desprèn una llibertat d'acció que sedueix perquè l'engolim com l'Andreu el bourbon. Mestres, més que fer-nos pensar –intenció que aposto que no té–, ens arrossega cap a un món oníric, divertit i desacomplexat i ens abandona amb un gust literari agradable als llavis. En volem més.