Créixer junts

Després de deu anys de camí, el Poparb obre un procés “de reflexió” sobre el que ha de ser el seu futur. No ens amoïnem, però, abans d'hora. És més que raonable, fins i tot exigible, que, en una conjuntura de competència creixent en el mercat de la música en viu, el festival d'Arbúcies opti per mirar-se una estona al mirall per analitzar què vol fer amb el seu futur. Un exercici que, de fet, és equiparable al que travessen tantes parelles, i que se sintetitza en aquella frase terrorífica en què es diu: “Hem de parlar.” Doncs va, fem-ho, sense obviar, però, trajectòries compartides que, al llarg d'aquesta dècada de recorregut, han crescut de manera paral·lela a com ho ha fet el mateix certamen.

Posem el cas de Mishima, per exemple. Una banda, la de Carabén i companyia, que s'ha anat fent gran al mateix compàs que el Poparb –a ritme pacient, sense presses, i picant molta pedra– fins a convertir-se, ara mateix, en el grup del moment de l'escena catalana. Qui consideri que aquest pot ser un judici agosarat, dissabte va topar de cara amb arguments poderosos per omplir-se de raons. En un concert en què es va poder permetre no recórrer a la seva bateria de grans èxits –no van sonar Qui n'ha begut, Miquel a l'accés 14, L'Olor de la nit ni No obeir, entre tantes– Mishima va inflamar la nit de clausura del festival. Sòlidament compactats en el vessant musical, i amb un domini contrastat de la posada en escena, van trenar amb la mateixa finesa que intensitat clàssics, pocs, com ara Els vespres verds, i temes del seu darrer disc, com ara La brisa, Mentre floreixen les flors –finíssimes guitarres– i Els vells hippies, cançó gens fàcil de defensar en directe i que va provocar el gest, inaudit en la majoria de festivals, que el públic implorés silenci per poder-la escoltar. El dia que la gent, també en el Poparb, entengui que, als concerts, s'hi va a disfrutar de la música i no a xerrar generalment d'imbecil·litats, tindrem molt de guanyat com a país. I per rematar la nit, van recórrer a un Tot torna a començar que va quedar interromput per una bateria de focs artificials –realment calia això? segur?– que va retronar sobre el cel d'Arbúcies.

Sanjosex és un altre exemple de músic que ha anat agafant musculatura de la mateixa manera que ho ha fet el Poparb. Recolzat sobre una banda afermada, el de la Bisbal –que va fer reivindicació de pàtria xica amb el Baix Ter Montgrí– va anar de cara a barraca obrint amb Tan amables i, després de l'enorme The Catcher i la dolça El joc, en un tres i no res ja sonava Temps i rellotge. Encara no dúiem ni mig concert. Sobrat. És clar que Sanjosex té material més que sobrer per arrodonir els directes, com ara l'Animal salvatge que el va portar a fer un picada d'ullet burleta al públic. “Aquí, s'hi ve a lligar”, va etzibar-los. Home, Carles, no, tots no, que alguns ja vénen amb la feina feta de casa...

També amb un dècada de trajectòria a les esquenes, Anímic és un grup que reconeix que té una connexió emocional especial amb el festival. Dissabte, per tant, també hi van voler ser. D'ells, però, que ningú n'esperi ni grans hits ni tornades amb regust de radiofórmula. La seva és una lliga més lisèrgica, visceral, de crear atmosferes. Les cançons d'Anímic no són per cantar. Són per contemplar. Com la rotunda Trenco una branca, per dir-ne una. Miqui Puig, dandi impecable encantat d'haver-se conegut, és per contra més de canalitzar l'energia cap a fer ballar i el deixar-se anar, mentre exalça la ressaca, l'acid house i, per descomptat, l'amor. Un retrat generacional, el seu, del qui proclama que un dia va ser modern. A tot i tothom, però, li toca evolucionar ni que sigui perquè ens fem grans i cal trobar, també, l'encaix en un entorn extern cada cop més fotudament hostil. Que tingueu, doncs, una reflexió profitosa, bona gent del Poparb. Ja us esperem per a l'any vinent.