Nata estampada a la cara

Aurelio González (Barcelona, 1967) és professor de filosofia. El 2002 va debutar amb Steve McQueen (Ellago Ediciones). Sis anys després va treure La geometría del círculo, que va tenir una bona recepció de crítica i del públic que pot agrupar una petita editorial que començava, Quadrivium. Les lloances no eren sense motiu. Aurelio González té facilitat per fer moltes coses bé: els diàlegs, el ritme de la narració, un sentit de l'humor gens amable i una encertada disposició per connectar el seu món amb el moment en què viu. És a dir, que sabia i sap com explicar una història i explicar-la envoltant el seu alter ego amb éssers humans versemblants. Ara ens presenta 98 Octanos i les seves virtuts es mostren intactes.

Què és 98 Octanos? Una sàtira que no arriba a ferotge contra moltes coses que es poden resumir en una de sola: la banalitat del nostre món, les nostres revolucions (alimentàries, artístiques o socials), de com hem arribat des d'assassinar Cèsar o Sissí a estampar un pastís de nata a la cara de farsants i mentiders. Tot això amb to i mesures de relat generacional, de ruptura sentimental post post i postadolescent.

Però 98 Octanos no deixa de ser també un llibre dins d'un altre llibre. Una oportunitat que l'autor no desaprofita per ironitzar sobre com esperem que l'èxit –en aquest cas, literari– solucioni la nostra vida, les nostres deficiències en la maquinària. El llibre explica la història de l'anterior llibre publicat de l'Aurelio, La geometría del círculo, la novel·la que va escriure Jonás, el seu protagonista, quan va aconseguir fer realitat el seu somni: fer saltar la banca d'un casino. Fet emparat per una depressió postruptura i la notícia de Los Pelayo, la família que va aconseguir descobrir com fer petar casinos de tot Europa: un cas verídic, que deien les àvies.

A 98 Octanos presenciem com Jonás intenta escriure La geometría del círculo. Que la seva voluntat de fer-ho té tant de venjança, a través de l'èxit i la notorietat en una societat infantil i estúpida on l'art i una defecació en el lloc adequat, té consideració d'aposta artística. La seva voluntat d'escriure no és sinó una demostració davant de la persona que t'ha abandonat, que es va equivocar, que va baixar del tren abans d'hora.