Preparats, per a què?

L'optimisme és una malaltia saludable per al qui la pateix, però pot portar a anàlisis ben allunyades de la realitat. Als inicis de la crisi, n'hi havia que encara deien que tot plegat era una exageració. La frase típica d'aquests sociòlegs improvisats era: “Mireu els restaurants, si són plens de gent.” La caiguda en el consum de cultura tampoc no s'havia deixat sentir gaire. Les famílies de classe mitjana s'hi pensaven quan tocava comprar un nou cotxe, demanar una hipoteca per a un apartament a la costa, enviar el nen a estudiar anglès tot l'estiu... però els 15 euros d'una entrada de teatre o un llibre? Això encara s'ho podien permetre, fins i tot es considerava oci barat. L'amenaça de la misèria s'ha estès i ara tenim un problema de falta de públic que serà difícil de recuperar. Altre cop, els optimistes diuen: “Mai no s'havia llegit tant com abans”, però sí que s'havien comprat més llibres. El preu no era un problema i davant el comentari que eren cars, des del sector sempre s'havia respost: “Però si la gent s'ho gasta en cerveses” (fals: ara que et pots prendre una canya amb tapa per un euro i mig en els bars sense disseny). La qüestió és si és el preu qui està aturant la venda o és un tema de prioritats. Ja no interessa què s'amaga rere la coberta d'una novel·la? L'optimista respon: “Tranquils, estan pujant les generacions més ben preparades!” I que ningú no faci la pregunta: “Preparades, per a què?” La resposta pot ser letal.