Cirici, 100 anys

Moltes facetes

El passat 22 de juny Alexandre Cirici Pellicer hauria fet 100 anys. Innovador, intuïtiu, resulta difícil descriure les seves múltiples facetes intel·lectuals o habilitats en l'àmbit de les disciplines gràfiques. De formació noucentista, exiliat a Montpeller, al bàndol dels vençuts d'una guerra estèril, s'enfrontà a una dura postguerra des de la marginalitat en retornar a Catalunya el 1941. Treballs editorials de poca vistositat, dibuixets i il·lustracions com a feines de supervivència ompliren aquests anys, com ho foren l'escriptura, el dibuix, els guions de cinema o la crítica d'art. Més endavant, canalitzaria les idees creatives en les agències de publicitat que creà com Zen i Espira i, finalment, la faceta pedagògica en arquitectura i disseny a les escoles Elisava, Eina, i en art a la Universitat de Barcelona, al mateix temps que la lluita antifranquista i la Transició feia d'Alexandre Cirici una patum intel·lectual i política, amb el seu nom entre els més coneguts de l'escena política.

Noucentisme i avantguarda

Alexandre Cirici era de la colla de la revista Ariel, una de les primeres iniciatives intel·lectuals de la postguerra en català, sorgida el 1946, de perfil noucentista. Aquest mateix any, publicà el llibre Picasso antes de Picasso, un artista aleshores maleït i gairebé prohibit pel règim franquista per la seva adscripció comunista. Cirici situava l'artista malagueny en l'òrbita de l'art català i reivindicava un Picasso en el discurs del modernisme i noucentisme catalans. Llibre molt contestat pel poeta Josep M. Junoy que, altra hora avantguardista, va tornar-se del règim a la postguerra. Però les noves generacions van agrair la gosadia de Cirici i així els joves de Dau al Set: Brossa, Ponç, Tàpies i Cuixart, van ser un reclam perquè Cirici fes una passa i apostés per aquests joves, especialment per Antoni Tàpies.

Un relat modern de l'art català

Cirici s'enfrontà a la crítica d'art tronada del franquisme i construí un relat de l'art català paral·lelament als moviments de l'art internacional, trobà els equivalents i donà mesura universal a l'art que es produïa en aquest país. Ben informat, sensible als corrents que feien moure estèticament la societat, sabia anticipar-se a la tendència o detectar-la. El relat de l'art català de Cirici enllaça amb les posicions d'abans de la guerra, amb Sebastià Gasch, i evoluciona cap a una crítica sociològica, amarada de modernitat i progrés. De Picasso a Miró, de Dau al Set a Tàpies, i d'aquí a una crònica de l'art conceptual a Catalunya des de Serra d'Or, Cirici deixa establert un relat de l'art català que havia de culminar amb la iniciativa d'un museu d'art contemporani, que ell creà el 1960 a la Cúpula del Coliseum i que ha estat el precedent del Macba.