Del cinema i el vídeo com a forma de coneixement

Eugeni Bonet (Barcelona, 1954) és tot un home orquestra en l'àmbit del cinema experimental i el vídeoart. És capaç de passar a banda i banda de l'hipotètic mur que separa la teoria de la creació, amb tota naturalitat. Bonet és un home teòric (m'aventuro a dir, llegint els seus textos, que també un erudit), però també un home de praxi, i és difícil de saber què és primer, si l'ou o la gallina. Els milers de reflexions i línies escrites sobre el cinema experimental es complementen als milers de fotogrames del seu cinema.

Aquestes tres facetes d'artista, comissari i escriptor d'Eugeni Bonet es despleguen en l'exposició L'ull escolta. Eugeni Bonet: pantalles, projeccions, escrits, que es pot veure al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba). Una mostra que té un tarannà a primera vista gairebé arqueològic, en allò que té de recopilació de les acurades antologies de treballs visuals que Eugeni Bonet ha desplegat al llarg de l'últim quart de segle en museus i centres d'art contemporani, però també en la recuperació d'aparells de cinema i de les seves filmescultures, en les quals utilitzava dispositius obsolets. Bonet confessa la seva fascinació per les antigalles cinematogràfiques, a la recerca de les quals ha dedicat moltes hores al llarg de la seva vida, de vegades “algunes gairebé recollides de les escombraries”. Però no només li ha agradat recuperar aparells. “Als Encants comprava quilos de pel·lícula cinematogràfica”, diu. Cintes que després formen part del material que fa servir en els seus films, que també tenen molt d'arqueològic i de collage visual. Un exemple és l'excel·lent Tira tu reloj al agua (Variaciones sobre una cinegrafía intuida de José Val de Omar), film on homenatja un dels seus autors referent.

Bonet estudiava disseny gràfic als anys setanta quan es va adonar de l'extraordinari poder comunicatiu del cinema experimental i del videoart. El va estudiar a fons però també es va arremangar ell mateix per realitzar algunes obres com V-2 (1974), el seu primer contacte amb el vídeo; Photomatons (1976) i Toma-Vistas (1978), en format de multiprojecció, i 133 (1978-1979), filmat amb Eugènia Balcells. Des d'aquelles obres pioneres ha plogut molt. Ara treballa en un film, ja presentat en diversos espais però inacabat encara, ja que es configura com un work in process. El seu títol, eGolem, al·ludeix a la novel·la de Gustav Meyrink, El Golem, i al film clàssic del mateix nom. “És un film de terror i un film romàntic”, el defineix Bonet. En ell, l'autor utilitza imatges de la pel·lícula clàssica, combinades amb imatges dels principals barris jueus de l'Estat espanyol, muntades en fragments curts. Bonet no sap encara quan donarà la pel·lícula per acabada.

Amb motiu de l'exposició, el Macba ha publicat el llibre Escritos de vista y oído, una àmplia recopilació de 24 textos i articles d'Eugeni Bonet, que, de fet, actua com un àmbit més de l'exposició.