El paisatge no és paisatgisme

Té sentit de parlar del paisatge quan la galeria que presenta la proposta es troba en un mas del qual es tenen referències del segle XV i que es troba al bell mig d'una finca de 30 hectàrees al Penedès, a la localitat de Santa Margarida i el Monjos. Des del mas i la galeria es té una estimulant vista de camps de vinyes, però aquesta imatge clàssica i bucòlica no es correspon amb les propostes dels artistes que es presenten a la mostra. El paisatgisme al segle XXI no pot tenir la mateixa mirada nostàlgica de la pintura neoclàssica del segle XVIII. De fet, ben mirada, la galeria tampoc no s'ajusta als cànons del paisatgisme de la naturalesa, prop de la finca, la silueta d'un peatge d'autopista ens fa pensar que el paisatge no és el que veiem, sinó el que sentim. El paisatge, des de la mirada contemporània, no són uns arbres encerclant un prat, sinó la manera com ens relacionem o ens volem relacionar amb el nostre entorn.

Ignasi Aballí, en la mateixa línia de l'obra que presenta aquests dies a Barcelona a Àngels De la Motta, juga amb el concepte del que existeix, però no és veu. A la sèrie de fotografies Boira, el paisatge existeix, però és impossible d'identificar per l'efecte de la boira. Imatges que semblen caracteritzar-se per l'absència d'imatges, però que realment n'estan ben farcides.

Al seu torn, Sergi Aguilar també ressegueix la línia dels seus darrers treballs i ens mostra l'orografia de paisatges que ha visitat i que resten a la memòria en forma de petits turons que en certa manera també juguen amb el concepte del que es veu i el que s'oculta, perquè el paisatge és, en definitiva, un espai en constant transformació.

Aquests canvis són de la mena que ens fa parar atenció la sèrie AVE, de fotografies de traçats ferroviaris de Joan Fontcuberta. L'autor fa encaixar aquest treball en la mateixa circumstància del Mas Pujó ja que el traçat de l'autopista i el del tren han segmentat les vinyes. Una agressió humana al territori que finalment configura un nou paisatge. Perquè, ens agradi o no, artísticament, la utilització del paisatge com a tema ja no té res a veure amb la mirada a la natura que abans representava el paisatgisme. Fontcuberta acompanya l'obra d'una maqueta a escala d'un recorregut de tren.

De sempre, l'aproximació de Patrícia Dauder ha estat singular. Als seus dibuixos sempre ha creat paisatges abstractes, però paisatges al cap i a la fi, com ho feia també amb les seves escultures. Fa uns anys es va endinsar encara més en el paisatge anant a rodar a l'Àfrica, però no en vídeo, sinó en cel·luloide, ella que forma part de la generació que va començar a treballar quan el vídeo digital ja tenia la categoria de domèstic. Aquesta reflexió ve a tomb perquè Dauder vol fer alguna cosa més que contemplar o reflectir el paisatge, vol intervenir-lo i modificar-lo. Fer-se'l seu. Modificar la seva textura i el seu color.

Jordi Cabestany mostra un pel·lícula en què es poden veure en una llarga panoràmica imatges del Penedès, però que semblen una mica inversemblants. Una interpretació, un cop més en l'exposició, que el paisatge és col·lectiu, però la seva mirada és personal. Un mateix paisatge té significacions diferents segons l'experiència personal i la que acumula amb el pas del temps.

David Bastué interrelaciona molt el paisatge amb la persona. Barreja objectes creats artificialment amb elements que han estat treballats per la natura.