emergents
g. vidal
Sintonia emocional
Santos, una “all-star band” de l'escena rock de la Barcelona de fa una dècada, actua avui al Cruïlla
Cada cop sembla més llunyana, però hi va haver una època, efímera però incisiva, en què el rock va ser un batec més que significatiu als clubs de Barcelona. Provinents de bandes insígnia d'aquell moment d'ara fa deu anys –Àlex Vivero era el guitarrista de Sol Lagarto i Andreu Cunill, el de The Freewheelin' Tornados– ens arriben Santos, un grup en què també hi militen el tàndem definitiu de la producció musical dels últims anys a Catalunya –Florenci Ferrer, als teclats, i Santos Berrocal, a la bateria– i que avui, al Festival Cruïlla (18:30 h), presentarà el seu primer disc, Homenaje, així com cançons que han de formar part de la segona entrega, que començaran a gravar a la tardor. “Tots nosaltres ja hem participat en el gran circ del rock & roll, amb moments de més o, sobretot, menys èxit, de manera que ara ens venia de gust fer una banda d'amics amb ganes de disfrutar de l'experiència i compartir el procés de creació d'un disc, sense egos i sense capficar-nos tampoc en què fer i què no fer”, revela Cunill, que recentment ha tornar a deixar constància del seu apassionament musical en el llibre Espíritus en la oscuridad, una enciclopèdia sobre el soul editada per 66rpm. “Si ja no disfrutem, o si les coses es comencen a posar feixugues –prossegueix–, Santos se n'aniran de la mateixa manera que han vingut.”
Els orígens del grup, és clar, van ser espontanis. “Mai no he gravat amb ningú que no fos en Santos”, recorda Cunill. “I compartir amb ell un grup era una cosa que tenia unes ganes horribles de fer. Vam cridar el Baby [Àlex Vivero] i tot plegat va començar a agafar forma. Tots aportem la nostra pròpia visió, tenim molts clars els rols de cadascú, no existeix allò tan rock i tan empipador que són els egos i, tot i que estilísticament no som iguals, emocionalment ens sentim molt a prop. Jo vaig aconseguir que gent del grup que mai no havia escoltat Grateful Dead ho comencés a fer i altres van aconseguir que jo toqués una cançó de Serrat, la qual cosa no m'hauria imaginat mai.”
Santos han plasmat la seva intenció de sonar “forts, amb punch, però també amb elegància” en un disc que es va construir amb “cançons hereves d'altres projectes” i que van acabar impregnades del so del grup. “L'homenatge al qual fem referència és a nosaltres mateixos”, confessa Cunill. “Som amics i ens ho passem molt bé, però no ha estat fàcil. Hi ha hagut separacions i morts de familiars pel mig i Santos ha acabat sent el resultat d'un esforç molt important.”