Esplugues, ciutat sense llei
El setembre es compleixen 50 anys de la inauguració d'Esplugas City, el poblat de l'oest dels estudis Balcázar
Del 1964 al 1972 s'hi van rodar una setantena d'eurowesterns de baix cost
Els productors van calar-li foc per filmar un incendi per a una última pel·lícula
Hi va haver un temps no gaire llunyà en què cowboys, indis, xèrifs, ballarines de saloon i pistolers fora de la llei cavalcaven, es barallaven i es tirotejaven per l'àrea metropolitana de Barcelona com si fossin a cal sogre. Això sí, per un grapat de pessetes, més que no pas de dòlars: se'n pagaven mil per cada metre d'altura en una caiguda des d'un sostre, i tres mil per caure d'un cavall, segons recorda el cineasta Juan Bosch en el llibre Más allá de Esplugas City. Així, Esplugas City, és com es va batejar popularment el poblat que els germans Balcázar van muntar en una finca d'Esplugues de Llobregat. A principis de setembre farà cinquanta anys de la inauguració del macrodecorat, que en vuit anys va servir d'escenari a una setantena d'eurowesterns sovint baratíssims.
El naixement d'Esplugas City va anar lligat al dels estudis que la productora que la família Balcázar va construir a la localitat. Dos anys abans, s'havien cremat els estudis Orphea, els més importants de Barcelona, i els Balcázar van llançar-se a muntar-ne uns de propis, i van afegir-hi un poble de l'oest. Per valorar la seva punteria, cal tenir present que l'arrencada del primer rodatge al poblat va coincidir amb l'estrena en un cinema de barri de Florència de Per un grapat de dòlars, la pel·lícula de Sergio Leone que, a còpia de boca-orella, causaria la febre epidèmica de l'spaghetti western. Abans de Leone, quan els Balcázar van planejar el poblat, el western no era ni una nota al peu del cine europeu de l'època. Els famosos decorats de Tabernas, a Almeria, vindrien després. Esplugas City va ser el segon poble d'aquest tipus en tot l'Estat. Només se li havia avançat el d'Hoyo de Manzanares, a Madrid.
L'emplaçament al bell mig de la ciutat –i a tocar d'un cementiri– del poblat, concebut i construït en cinc mesos, va obligar el dissenyador, el decorador Juan Alberto Soler, a fer mans i mànigues per disposar els edificis de manera que tapessin els blocs moderns que envoltaven la finca, i va usar l'atrezzo per evitar que les càmeres filmessin antenes de televisió o pals de la llum. Com que a prop hi havia una fàbrica de ceràmica amb dos forns, que feia servir alternativament, “va fer una xemeneia mòbil que es posava davant del forn per on sortia el fum cada cop”, recorda Salvador Juan, coautor del llibre esmentat. L'efecte òptic permetia simular que el fum sortia de la xemeneia. Els vidres eren de caramel i després de cada baralla els trossos es repartien a la canalla.
El poble, inspirat en el que la Fox havia usat en la pel·lícula L'home de les pistoles d'or i en dos pobles abandonats del segle XIX que Soler va visitar al desert de Mojave, va començar tenint 17 edificis. Després, s'ampliava i adaptava a les necessitats de cada film, i va arribar a tenir-ne 46, abans de traslladar-se, el 1967, a un solar proper més petit, perquè va veure's afectat per les obres de l'autopista A-7. A mesura que el subgènere va anar passant de moda, també ho va fer Esplugas City. Però la sentència la va dictar el ministre d'Informació i Turisme, Alfredo Sánchez Bella, que va decidir que el decorat havia d'anar a terra perquè donava mala imatge al costat de l'autopista. Els Balcázar van fer un intent de reciclar-lo com a atracció turística, com es faria amb els d'Almeria, i fins i tot van muntar una festa a Sánchez Bella per convèncer-lo, recorda Juan, però l'home va ser inflexible. La fi de la ciutat sense llei metropolitana va ser un clímax de western, literalment: els Balcázar, murris fins al final, van decidir cremar-lo –que sortia més barat que desmuntar-lo– i filmar l'incendi, que serviria per a l'escena culminant de Le llamaban Calamidad, l'últim western d'Esplugas City.
Quaranta-dos anys després d'aquell foc, filmat amb tres càmeres perquè no es podia repetir, res en els edificis i l'escola que ara ocupen el lloc remet a aquell passat de cel·luloide i baix pressupost. Només la memòria, que l'ajuntament espluguenc vol refrescar ara amb diversos actes i dedicant la festa major a aquell oest de pa sucat amb oli, menys salvatge que entranyable, que va florir fa mig segle a l'àrea metropolitana.
Trets en un poble nou de trinca
Pistoleros de Arizona (1964) va ser el western que va servir per estrenar el poblat d'Esplugas City i també el primer dels nou que va dirigir Alfonso Balcázar. El més famós, però, va ser Clint el solitario (1967), rodat al Pirineu i que va tenir fins i tot una seqüela.
Exiliats de Hollywood
Per Esplugues van desfilar velles glòries de Hollywood en hores baixes, que els productors europeus fitxaven perquè tenien nom i resultaven barats. A Los profesionales del oro (1967), de Giorgio Capitani, hi havia Van Heflin i Gilbert Roland.
‘Exploit' amb incendi final real
Le llamaban Trinidad no es va filmar a Esplugues perquè el productor devia calés d'altres films als estudis. Però Balcázar va aprofitar el filó per fer la còpia Le llamaban Calamidad. I com que era l'últim rodatge, per a l'incendi final el poble va cremar de veritat.
Debut d'un nom de referència
El setembre de 1964 el rodatge de Pistoleros de Arizona es va simultaniejar amb el de Minnesota Clay, primer western en solitari de Sergio Corbucci, un dels directors clau de l'spaghetti, autor de clàssics del subgènere com ara Django o El gran silencio.
Una icona de l'‘spaghetti'
Duccio Tessari va filmar a Esplugues el 1965 El retorno de Ringo, un petit clàssic de l'spaghetti western, amb el mateix equip d'Una pistola para Ringo, que ja havia convertit en estrelles el protagonista, Giuliano Gemma, i el dolent, Fernando Sancho.
Més enllà del western
A banda de westerns, Esplugas City també va acollir alguns films d'altres gèneres. A Totó de Arabia (1966), de José Antonio de la Loma, es transformava en un poble àrab, i a El tigre de los siete mares (1966), de Sergio Bergonzelli, en un port de l'Índic.