Tornar a ‘Rayuela'

Era l'any 1979 i en el segon curs de llicenciatura de Ciències de la Informació hi havia una assignatura de literatura universal. El professor va proposar-nos llegir Kafka, Beckett, Joyce, Goytisolo, Robbe Grillet i Cortázar. Eren obres que havien canviat la forma d'entendre la literatura i que havien descompost el relat. Els que vàrem decidir assumir el repte vàrem sortir-ne marcats profundament. Va ser arran d'aquelles classes que el 5 d'abril de 1979 va caure a les meves mans Rayuela, tal com tinc marcat a l'edició publicada per Edhasa. Rayuela va convertir-se en la novel·la de referència, la nostra Bíblia generacional que ens descobria una nova forma d'entendre les coses. El llibre de Cortázar ens va obrir els ulls a una forma d'entendre les arts en què la posició del lector-espectador es transforma en actiu, en què el text no funciona com un relat tancat sinó com una forma de sentit, en què l'obra es transforma en un palimpsest de cites i referències inesgotables. Probablement, pot semblar anacrònic reivindicar aquestes coses en un temps en què s'ha consolidat allò que Pier Paolo Pasolini va denunciar com a esgotament de la diversitat cultural davant el triomf de l'homologació dels gustos. De totes maneres, el passat dimarts 26 d'agost va ser el centenari del naixement de Julio Cortázar i si per a alguna cosa serveixen les efemèrides és per no oblidar i revisar. Tornar a Rayuela és, a més, una manera de retrobar un ritual de passatge fonamental de la nostra adolescència però també un model de literatura que cal preservar com a ruptura i posada en qüestió de les hegemonies del present.

En retornar a Rayuela probablement ja no desconcerta la proposta d'entendre el llibre com a molts llibres alhora, amb la proposta de llegir un primer llibre de forma continuada fins al capítol 56 i una segona, de començar en el capítol 73 i anar llegint de forma saltada segons la taula de lectura establerta per Cortázar. En l'època de l'hipertext probablement no ens trasbalsa el joc, però ens fa adonar que l'escriptor proposava una nova relació amb el relat a partir de la fragmentació. Cortázar definia Rayuela com una “contranovel·la” amb la qual posava en crisi la inutilitat d'un cert psicologisme per fer-nos adonar de la nostra condició fragmentada, per fer-nos entendre la realitat com un conjunt de capes sobreposades que posem en relació mentre alterem tota presumpta linealitat. La relectura de Rayuela desconcerta sobretot per la seva llibertat de to, per la seves possibilitats transgressores. Per una banda, la història d'amor entre l'exiliat argentí Horacio Oliveira i la Maga té alguna cosa de relat juvenil d'aquella generació que a finals dels cinquanta varen submergir-se en el París del jazz. Una generació que en assumir, tal com deia Horacio, que “només vivint absurdament es podia trencar alguna vegada amb l'absurd infinit” semblava projectar-se cap al futur Maig del 68. A Rayuela, però, també hi ha una novel·la que pot posar en crisi la lògica per anar cap a moments onírics i un text que utilitza l'humor per ridiculitzar algunes opcions de la cultura, com el delirant capítol en què Horacio assisteix al concert de piano de Berthe Trépat. Rayuela sorprèn pels moments de gran tendresa, com la mort del petit Rocamadour, o de gran sensualitat, com el del capítol 7 dedicat enterament a la descripció d'una besada. Aquesta llibertat de to, registre i estil converteixen Rayuela en una obra inesgotable. 51 anys després de la seva publicació, quan Julio Cortázar ja ha complert 100 anys, és del tot necessari començar de nou el llibre i recuperar el moment en què Horacio es pregunta: “¿Encontraría a la Maga?”.