Evolució contínua

Ralph Bernabei va néixer a Nova York l'any 1955. Fa 30 anys va arribar a Europa. Atret per la pintura flamenca va aterrar a Bèlgica, on va conèixer la galerista a Silvy Wittevrongel, amb qui més tard es va instal·lar a l'Empordà, on fa 27 anys que viu. Després de temptejar el territori va acabar per viure i treballar a Colera, allunyat de la metròpoli, cosa que representa un avantatge i un inconvenient alhora. “Quan de tant en tant em retreuen el meu relatiu aïllament, penso que durant aquests anys el que he fet és guanyar temps. Temps per concentrar-me. Temps per a la inspiració. Temps per treballar.”

Bernabei considera que viu “en una càpsula”. Però aquesta situació és la que l'ajuda a transitar pel seu art. És una creació que cada cop certifica una de les reflexions més importants i més sintètiques del segle XX: “Menys és més.” Aquesta idea és, per l'artista americà d'origen italià, el camí per on ha transitat el seu treball. Les seves arrels nord-americanes queden molt evidents en la pintura, que durant molt anys ha practicat, que és una mena d'expressionisme abstracte que sempre ha lluitat per mostrar-se líric i per tendir a la síntesi, un sentiment contradictori quan parlem d'aquest estil però que, en el cas de Bernabei, es mostra de manera força conseqüent.

L'artista, però, ha cercat moltes fórmules: dibuixos tractats de manera pictòrica i pintures expressades en traç de dibuix. Pel que fa a l'escultura, Bernabei també ha caminat cap un procés de síntesis. De la concepció més convencional de l'escultura que fixa els seus límits en el contorn de la peça, Bernabei ha passat a l'obra que considera com a part pròpia l'espai del seu contorn. En aquest sentit, les últimes peces són com petites maquetes de projectes que estan pensades per interaccionar i ocupar un espai. Són peces que tenen a veure amb la seva herència de família de fuster. Amb les costelles de roure de bótes de vi, l'artista ha construït unes estructures que subjecten uns espais opacs però de naturalesa lleugera, fets amb tela de llenç de quadre. Aquestes peces poden funcionar situades a terra, o a la paret, com si fossin prolongacions de l'espai que les subjectés. Fins i tot es podrien imaginar com a escultures situades en espais públics amb vocació arquitectònica. Funcionen a molt diverses escales, i fins i tot es podien convertir en aixoplucs si les transforméssim en construccions gegantines.

La seva filosofia de treball, segons reconeix, és molt propera al pensament de Mark Rothko, que comparava l'art a un ésser viu que biològicament es va desenvolupant i evolucionant. És aquest el sentit que té el treball de Bernabei: deixar que les formes i conceptes del seu passat creador indiquin quin ha de ser el present; i que sigui el moment actual el que l'orienti cap seu futur artístic.

Actualment podem contemplar una de les seves obres a la galeria Horizon (Francesc Ribera, 22, Colera) a l'exposició col·lectiva Walls and Bridges, que manlleva el títol d'un gran disc de John Lennon i amb què es vol expressar un concepte que la mateixa galeria va tractar l'estiu passat en l'exposició Borderline: una reflexió sobre quins són els límits de l'obra; si finalitzen en la mateixa peça o es perllonga fins a l'espectador, un concepte que encaixa perfectament amb el moment actual de Ralph Bernabei.