CRÍTICA
Àngel Quintana
Les erosions del pas del temps
Tota pel·lícula de ficció amaga un efecte documental. Una pel·lícula rodada en els exteriors naturals d'una ciutat ens pot servir per recordar-nos com eren determinats espais, o com uns actors havien estat en un moment determinat de les seves vides. Casablanca de Michael Curtiz, per exemple, ens mostra com eren els actors Humphrey Bogart i Ingrid Bergman a començament dels anys quaranta, quan varen disfressar-se de Rick i Ilsa per representar una història d'amor en els anys de l'ocupació nazi. Boyhood de Richard Linklater explora l'efecte documental que el temps deixa a l'interior d'una ficció. El relat segueix el camí dibuixat per altres precedents com els films d'Antoine Doinel, de Truffaut, o la trilogia del cineasta escocès Bill Douglas, però ho fa amb la singularitat de mostrar la metamorfosi i la transformació del cos d'uns actors i convertir el pas de la infància a l'adolescència, com a temps de trànsit vital, en l'element central del film.
Boyhood explica els canvis que experimenta Mason, un jove de Austin (Texas) entre sis i divuit anys; entre el moment en què ha d'abandonar la primera llar familiar per desplaçar-se a un altre indret, fins al moment en què ha de deixar la família per entrar a estudiar a la Universitat. Mason –Ellar Coltrane– canvia, però al seu voltant tot es transforma. Linklater no només documenta l'envelliment de Mason sinó també dels seus pares –els actors Patricia Arquette i Ethan Hawke– o de la seva germana –l'actriu Lorelei Linklater, filla del director.
Richard Linklater ha explicat en nombroses entrevistes que al llarg de dotze anys de la seva vida va dedicar quatre dies cada any per filmar Boyhood amb els mateixos actors. El rodatge global no va ser superior als 39 dies, però el material capturat mostrava perfectament les erosions del pas del temps. El resultat final no és només una experiència desconcertant sinó una pel·lícula excepcional, un dels grans títols cinematogràfics sobre l'adolescència.
Rituals i conflictes
La dramatúrgia de Boyhood recolza constantment en els petits rituals que mostren els canvis i transformacions d'una família. A l'interior del film sorgeixen alguns conflictes. Els pares del protagonista es van separar perquè es varen enamorar massa joves i van ser incapaços d'afrontar la paternitat. La mare de Mason fracassarà amb els dos intents de nova parella. El pare viurà des d'una certa radicalitat però sense afrontar la responsabilitat paterna de la quotidianitat davant els seus fills. Mason viurà un procés d'iniciació a l'edat adulta que el portarà a descobrir la sexualitat, iniciar-se en el món de l'alcohol i fumar marihuana. Les incerteses vitals no faran més que penetrar en la vida del personatge, mentre alguns rituals intenten inscriure'l en els vells valors de l'Amèrica més ancestral. El temps que canvia no és només el temps familiar sinó el temps de la política. Boyhood mostra referències sobre l'elecció d'Obama l'any 2008 i ens descriu com Mason és fill de la cultura digital. Tot plegat, però, està elaborat a partir d'una mirada no gens efectista que evita tot moralisme. Linklater no retreu a Mason que begui alcohol als 15 anys perquè forma part d'un camí d'aprenentatge. Al final, Linklater no estableix cap mirada nostàlgica sobre l'esdevenir, sobre la infància que hem deixat enrere. Ni tampoc vol fer una apologia del carpe diem, de la importància d'atrapar el present. El cineasta ens recorda que la vida és sobretot un trànsit continuat en que es prenen decisions improvisades, per la qual cosa allò important és la sensibilitat, la capacitat per poder intuir i superar els nombrosos obstacles de la existència.
