La Tàrrega poliglota

Els espectadors i programadors de Fira Tàrrega han fet veritables exercicis d'idiomes aquest any. Si en edicions anteriors de crisi s'oferien atractius muntatges modulables (se'n podia adaptar la mida a la capacitat dels ajuntaments i programadors internacionals de torn), aquest cop el gir ha estat descarat cap a la recerca de feina fora de les fronteres catalanes. Un cop de timó que fa imprescindible la traducció de l'idioma, si és que la llengua té un valor específic en el muntatge. El director artístic de la fira, Jordi Duran, insistia ahir: “Som més ambiciosos i tenim vocació de connexió a Catalunya, a l'Estat espanyol i a tot el món.” Els creadors escènics s'han desacomplexat i no renuncien a res.

Tàrrega exporta talent. El públic assimila prou bé les llengües (no se'n queixa, sinó que ho entén com un valor més), fet que marca una certa línia generacional del tipus de públic targarí: modern i despert. Dissabte el carrer del Carme disposava d'un ple d'espectadors en trànsit, de feia anys, tot i que no s'hagi percebut potser en les consumicions als restaurants. El camí de les companyies de teatre és aconseguir treballar. On sigui. L'avantatge de la cultura és que quan un artista trasllada un espectacle fora del seu àmbit dóna a conèixer el seu hàbitat i continua arrelat a casa, a diferència del científic, que passa a començar de nou el seu projecte, agafant-se només a la seva especialitat d'investigació.

Titzina Teatro, amb una dotzena d'anys de trajectòries i títols que els avalen com ara Folie à deux i el darrer Exitus, s'han atrevit a sobretitular, paraula per paraula, totes les disquisicions dels seus personatges, que miren de relacionar la nau per habitar Mart amb l'aprovat de les oposicions a jutge i el drama personal (uns tèrmits són la metàfora de la fragilitat familiar). És només un exemple extrem. També Guillem Albà canta a la torre de Babel (còmic, amb un anglès que s'entén més pel to que per la construcció gramatical) a Marabunta. O les tres ballarines performers de The big bounce van desenvolupant el seu enginyós joc d'imatges, ja sigui mostrant una acció, fotograma a fotograma, o bé deixant que la imaginació voli pel temps i l'espai amb unes rèpliques surrealistes en què combinen l'anglès, el català i el castellà (per decisió de màrqueting, aclareixen a escena). O les quatre ballarines de Les Filles Föllen, que, vingudes d'arreu d'Europa i assentades a Barcelona, fan servir l'anglès com a llengua vehicular en els seus espectacles. Sense doblatges. Chicken legz, d'Animal Religion, barreja idiomes de manera natural, ja que té un repartiment plurinacional. La dansa de Maria Antònia Oliver també és internacional, perquè només es mou a partir de la música i l'energia positiva. Tant, que conviden a ballar i a treure's qualsevol prejudici de sobre. Es busca la llibertat com l'aparell de Iago Pericot (estrenat al Grec). Per cert, a La guillotina, lloc on es fa catarsi col·lectiva escopint allò que emmanilla la llibertat personal per treure-ho del cos i l'ànima, s'enumeraven problemes com ara la falta de diners, els polítics i Espanya. Un artefacte, doncs, que és prou clarament un termòmetre del pensament social. Tot amb comicitat, però una gota de fel en cada caiguda de fulla.

Ernesto Collado, ja molt avesat a viatjar per Europa, anava traduint el text, a partir del joc del seu personatge: un paleta filòsof amb el pla de destruir tot allò que no fos habitable i reivindicant una arquitectura menys pretensiosa i amb sensibilitat. Els dos companys d'enderroc combreguen amb instants de misticisme entre cop de maça i esmicolament de maons i fent-se l'espai acollidor ideal.

Molts treballs parteixen de la mímica. Com un dels èxits, Fugit, de la companyia Kamchatka i Mesa para 2, de coLABse. En aquest últim, es mesuraven les paraules i, si donava joc, les servien amb diccionari còmic: francès exquisit, un italià ampul·lós o un anglès efectiu i sempre servicial.

Balanç final

Jordi Duran pronosticava llarga vida a les noves especificitats del festival amb el parc Ondara (on es concentraven les obres d'animació) i l'Urban Nation (dues nits de cultura urbana). També celebra que sigui mercat de mercats i que els programadors (789!) ho avalin: “Vénen els importants i es repeteix en un 70%.” Aquest any, a més de la compra d'espectacles, també s'ha reforçat amb xarxes com Red a Red, propiciada per ACE (Acción Cultural Española), que posa en comú mercats, xarxes i associacions referents de tot el món. Pel que fa a públic, es va arribar al 80% d'ocupació (un 8% més que l'edició passada). De les 12.500 entrades, 5.000 les van fer servir els professionals.

Ahir a la tarda, va caure un xàfec que va obligar a anul·lar dues funcions al carrer. Però, passada la tamborinada, s'esperava que la programació continués. A la nit, es va celebrar la gran rifa per anar a un viatge iniciàtic de deu dies de Veracruz a Mèxic. La guanyadora va ser Ivette (el número 47), una dona uruguaiana molt implicada amb el drama dels exilis que va portar de record una caixa amb la bandera del seu país i mate, i va explicar per què la van motivar aquests elements. Per participar-hi, calia haver entregat (en el termini d'una setmana) un objecte per sentir la llar lluny de Catalunya. S'hi van presentar fins a 68 persones. Entre els objectes totèmics, hi havia des del barret d'un familiar que va viatjar a Rússia per formar-se com a aviador per a la República fins a unes espardenyes d'un fill d'exiliat català a l'Amèrica Llatina a una casset de cobla o un DVD d'Els Pets. Tàrrega és poliglota. Catalunya és viatgera.