Antònia Carré-Pons. ENTREVISTA
, escriptora. lluís llort
“El pas del temps intern és més personal i interessant”
La nova novel·la d'Antònia Carré-Pons, Rellotges en temps de pluja (Meteora), toca diversos temes, però un destaca per damunt la resta: l'amor. No un amor carrincló, ni adolescent, ni tòpic. L'autora ens parla de sentiments profunds i universals, del pas del temps intern, a través de les històries paral·leles d'un rellotger i tres dones ben diferents: la Rita, la Poma i la Julia, amb unes vides peculiars però no forçadament espectaculars, per això arriben ben endins del lector.
Les novel·les solen partir d'una guspira d'inspiració. Aquesta parteix de quatre diferents?
Sense inspiració no hi ha creació, però tampoc no n'hi ha sense reflexió ni treball. Hi ha quatre guspires perquè hi ha quatre personatges, però també podríem dir que hi ha un únic foc que els aglutina a tots: l'amor. O millor dit, la manera com tots quatre s'adapten al pas del temps, que sempre ens fa aparèixer i desaparèixer persones i emocions.
Què hi ha de cert, de real, en els personatges?
Hi ha realitats disfressades de ficció. Les històries de les tres dones parteixen de la vida de tres persones reals. La línia argumental bàsica que sosté els tres personatges femenins és real, però no tot el que explico sobre elles. Són tres dones que conec i he de confessar que quan vaig saber la seva història vaig quedar impressionada. I em vaig decidir a fer una novel·la. Abans de començar a escriure els vaig explicar el projecte i els vaig demanar permís per convertir-les en personatges i ho van acceptar. En canvi, la història del rellotger és del tot inventada! Però això no té cap importància, el que veritablement compta és si una història sembla real o no quan la llegeixes.
Insisteix molt en el tema de l'atzar però diu “les casualitats són una fal·làcia”. I l'atzar no ho és?
Segur que filosòficament és una contradicció, en sóc conscient. Però volia expressar un mateix concepte de dues maneres diferents perquè les dues concepcions són possibles i perquè, a més a més, tothom té contradiccions que es manifesten moltes vegades al llarg de la vida. L'atzar el faig servir per a aquelles situacions diguem-ne més ontològiques, mentre que la casualitat l'aplico a aquelles situacions més concretes, més governables. El que passa és que moltes vegades fem servir aquest concepte per eximir-nos de tota responsabilitat en els nostres actes i no és així. Les actituds individuals també tenen les seves conseqüències. No podem dir, davant d'una cosa negativa, que hem tingut mala sort, que l'atzar ens persegueix...
I és casualitat o causalitat que una part de la novel·la estigui ambientada a Cracòvia?
Cracòvia és un escenari molt important en la vida d'una de les tres dones de la novel·la, la Rita. I resulta que hi ha tant la causalitat com la casualitat, en la decisió de triar Cracòvia. La causalitat és que la història real que hi ha al darrere de la de la Rita es va esdevenir de debò parcialment a Cracòvia. L'altra meitat de la història no es va esdevenir a Barcelona, sinó en una població propera, però l'he situada a l'Eixample barceloní perquè aquest és l'escenari principal de la novel·la.
Però vostè ha estat mai a Cracòvia?
Hi vaig estar fa molts anys, l'estiu del 1989, uns mesos abans de la caiguda del mur de Berlín. Va ser un viatge que em va impressionar molt perquè es veien tant el desig de canvi com l'opressió del règim comunista. En vaig tornar mig deprimida, de debò, em va costar un temps recuperar el meu estat d'ànim natural, que és optimista.
El temes que apareixen són premeditats o anaven ‘caient': història dels rellotges, armadures medievals, repressió a Cracòvia, referents de cinema, en especial ‘El tercer home', política...?
Ui! El tema dels rellotges i les referències cinematogràfiques són molt meditats! De fet, quan vaig decidir que un dels personatges seria un rellotger, em vaig haver de documentar. Vaig llegir llibres, però sobretot, vaig anar a trobar un rellotger jubilat que em va rebre amablement a casa seva i que em va explicar moltes coses del funcionament dels rellotges. Li estic molt agraïda! Sense ell, la novel·la no seria el que és. M'ha ajudat a donar vida al rellotger, a construir-li el caràcter meticulós que té, a dibuixar algunes escenes... En canvi, la cosa de les armadures no ho va ser gens, de premeditada. És que estava llegint L'arnès del cavaller, de Martí de Riquer, i mira, com que sóc medievalista i admiro profundament Martí de Riquer, no me'n vaig poder estar, de fer l'apologia d'aquest llibre.
Volia escriure una història d'amor amb diferents personatges i temàtiques? O volia escriure de temes que li venien de gust i al final tots la van conduir fins a trames sentimentals?
Em sembla que és això segon... De fet, el que volia era construir una novel·la sobre el pas del temps, sobre el temps extern i el temps intern, sobretot sobre aquest segon. El temps extern és el cronològic, el que marca el pas de les estacions, el que ens fa envellir... El temps intern, en canvi, com que és més personal és més interessant. Cada persona té el seu propi temps, els esdeveniments que ens passen a la vida triguem un temps a acceptar-los, diferent per a cada persona. Com superem una mort? O una separació, que és una forma de mort? La idea que tenia era mostrar com el pas del temps intern actua de manera diferent en quatre personatges. I és clar, l'experiència més forta en aquest sentit és l'amor...
Un element que es repeteix molt és la pluja...
Per què hi plou tant? Doncs no ho sé... A El tercer home, que és una pel·lícula rellevant des del punt de vista argumental, fa la sensació que sempre ha acabat de ploure. Els carrers de Viena sempre estan mullats. I suposo que la idea de pluja se'm devia ficar a l'inconscient.
Quant temps ha trigat a escriure-la? Quin procés de treball aplica?
Si comptem el temps de maduració mental i el temps d'escriptura, uns tres anys ben bons. Abans d'escriure, he de tenir el canemàs de la història al cap. El marc bàsic, vull dir, els personatges, l'escenari, la trama, el final. Quan tinc la bíblia al cap, un procés força llarg, llavors començo a escriure. I evidentment, es van modificant escenes i personatges, que avancen per camins que no tenia previstos. Però tothom escriu així, no?
