El vertigen del temps

Trampolí dels anys noranta

Mirar enrere crea vertigen. Si el 1989 pren protagonisme la caiguda del Mur de Berlín i la foto de la política internacional posa en filera Mitterrand, Thatcher, Reagan i Kohl, Barcelona desperta definitivament dels llimbs ruïnosos del darrer franquisme i assenta les bases preolímpiques, amb els acords entre Pujol i Maragall que donen el titular “Catalunya, com una moto” al suplement satíric Ahir de l'Avui. Les pàgines de Cultura, amb David Castillo al capdavant, també es renoven, i el que havia estat un poti-poti de continguts de lletres i art, de col·laboracions espontànies i esparses, s'ordena i estableix un model que sistematitza els espais i les col·laboracions, amb la gran novetat que suposa disposar de color per reproduir les obres d'art i d'una pàgina per entrevistar els artistes en igualtat de condicions que els escriptors.

Entre el vell i el nou

L'any 1989 encara és possible descobrir inèdits de Miró, revisar per primer cop les seves obres dels anys trenta o mostrar els dibuixos i grafits del taller de Son Boter. Dalí mor aquest any, i coincideix que la Kunsthaus de Zuric li consagra una magnífica retrospectiva que ha fet història. La Pedrera és restaurada per primera vegada i es viu el moment del debat que engega la Fundació ACTA sobre el futur museu d'art contemporani, mentre el Born vol convertir-se en un Soho novaiorquès amb nous espais per a l'art com Metrònom, Artual, la galeria Benet Costa i la Sala Montcada. Tímidament, s'albira un futur artístic al nou barri olímpic amb l'obertura de l'Espai Poblenou. Els artistes que emigraren a Nova York als anys setanta encara no havien tornat, i miren Barcelona amb l'objectivitat que dóna la distància. No hi ha encara estructures museístiques fermes on clavar una estaca i el Centre d'Art Santa Mònica s'arrisca a presentar artistes contemporanis i estrangers, i algunes revisions històriques, com L'avantguarda de l'escultura catalana, mentre la Fundació Joan Miró fa una antologia de Leandre Cristòfol. Es comença a reivindicar l'obra objectual de Joan Brossa i surt el primer catàleg de pintures d'Antoni Tàpies. S'està construint a l'ombra el que serà la seva fundació.

El nou suplement

Les pàgines d'art prenen partit històric per l'avantguarda, amplien l'espai dedicat a la fotografia i al disseny, paral·lelament al desenvolupament d'esdeveniments com la Primavera Fotogràfica i la Primavera del Disseny, també hi fa cap l'arquitectura i constitueix un complet relat de l'art i les exposicions del país en català, mentre David Rosenthal declara en una entrevista: “El futur del català és una qüestió política.” Tan cert com ho és avui mateix.