ada castells
La via de l'Avel·lí
Ara que, enmig del caos ordenat de l'actualitat, ens ha agafat aquest atac nostàlgic col·lectiu, em permetré allò que en diuen una anècdota perquè ja han passat vint-i-cinc anys i tenim prou edat per explicar-ne.
Un matí solitari a la redacció de l'Avui, l'Avel·lí Artís, savi amb nom de conte que va ser el primer director del suplement Cultura, em va fer una confessió de màquina de cafè. Feia unes setmanes havia pres una decisió ontològica: viure amb més sentit de presència tot allò que somiava a la nit que no pas la realitat del dia a dia.
Em va deixar ben perplexa i, encara ara, quan les coses pinten magres, em pregunto si aquesta no era la via encertada.
No sé si al final l'Avel·lí va ser capaç de fer-ho, però amb aquesta premissa va prendre la decisió de treure's unes oposicions per ser funcionari i anar passant les hores despertes de la manera més planera possible.
Un anonimat voluntari
Va estudiar i va quedar número u de no recordo quina plaça per desaparèixer de les tribunes de premsa i començar a exercir una feina anònima, segura, amb horari fixat i vacances pautades, que no tenia res a veure amb la bogeria que suposa dirigir un suplement farcit d'escriptors, poetes i artistes i amb constants problemes de pressupost.
Allà ens va deixar aquest Kafka, fill del Sempronio i nebot del Tísner, que semblava que s'ho hagués llegit tot abans de fer el pas radical de viure els seus somnis.
Nosaltres, més joves, no el vam seguir en l'aventura. Estàvem destinats a aquest entremig quixotesc de creure'ns la ficció de la literatura en la mesura que la realitat, sempre tan insistent, ens ho permetia. I la cosa encara ens dura.
