Una alenada d'aire fresc

El 1989 jo tenia vint-i-dos anys. La presència de l'Avui formava ja part del meu món tant a casa com a l'Institut Tècnic Eulàlia on el professor Castanyer de català començava el dia comentant l'article de Josep Maria Espinàs.

Llavors estudiava història de l'art a la Universitat de Barcelona i vaig celebrar l'aparició de l'únic suplement de cultura en català mentre el Parlament de Catalunya votava una resolució pel dret a l'autodeterminació. Vint-i-cinc anys després seguim allà on érem: empenyent contra un mur o celebrant la nostra capacitat de perseverar.

Aquell any va ser funest per a la literatura. Van morir alguns escriptors que de seguida esdevindrien referents per a mi, com ara Bruce Chatwin, Thomas Bernhard, Leonardo Sciascia i Samuel Beckett, mentre Quim Monzó publicava La magnitud de la tragèdia. Recordo les imatges a la televisió de la caiguda del mur de Berlín en colors fauves i els gols verds del Barça guanyant la Recopa.

Les pàgines del suple m'arribaven com una alenada d'aire fresc i em transportaven al meu alter ego d'escriptor. Fruïa amb les crítiques literàries plenes de saviesa de Joan Triadú, Rafael Vallbona i més tard de Julià Guillamon, les cròniques de Guillem Viladot, les critiques d'art de Jaume Vidal, i somiava poder un dia veure les meves lletres impreses allà on les llegia. Molt temps després vaig aconseguir-ho a través del llavors director Carles Flo, a qui sempre estaré agraït.

Al suple m'he sentit molt ben tractat tant per en Lluís Llort com per en David Castillo. I celebro escriure a prop d'amigues que admiro com Maria Palau i Montse Frisach, dues de les millors critiques d'art del país.

I espero seguir col·laborant-hi molts anys i que d'aquí a 25 anys ho tornem a celebrar però amb un país diferent, construït a partir de l'eix de la cultura en una mena de noucentisme futurista i que des d'aquestes pàgines puguem seguir fent-nos-en ressò.