El testament de Jodorowsky

Resulta curiós que mentre una pel·lícula com Frank posa en crisi certa idea del culte al jo, s'estreni una pel·lícula com La danza de la realidad, d'Alejandro Jodorowsky, una proposta d'autoficció a la manera d'Amarcord, de Fellini, en què l'artista recupera la infantesa com a llavor de la seva genialitat. L'autoficció el porta a invocar la memòria com si fos una fantasmagoria en què la ficció s'imposa a la realitat.

Després de molts anys d'absència de les pantalles, Jodorowsky torna per mostrar-nos el seu univers barroc ple de deliris fantàstics, on allò viscut es barreja amb els somnis, les fantasies i les il·lusions més crispades. Jodorowsky recorda quan va passar la infantesa a la localitat xilena de Tocopilla amb un pare comunista i una mare molt feble.

La pel·lícula és plena de moments delirants que intenten actuar com a metàfora de les dificultats que va tenir el director per obrir-se camí a partir dels seus orígens peculiars. L'estil juganer de Jodorowsky s'imposa amb tot allò que comporta d'excessiu i d'edificant. En alguns moments el film cansa i carrega, en altres mostra una sorprenent inspiració. Els alts i baixos marquen el ritme intens d'una proposta que s'imposa per damunt de l'empatia que pugui generar la personalitat de Jodorowsky.

En aquestes imatges, precedides per la presència del cineasta que contempla els que reinterpreten el seu món, hi ha alguna cosa de comiat del cinema i de la vida. El to crepuscular no triga a imposar-se i converteix La danza de la realidad en un estrany ritual en què Jodorowsky forja el seu testament amb imatges, mostra els seus límits i les dificultats que ha tingut per poder domesticar la seva desbordant imaginació.