Els rescatats del MNAC

“El millor que pots fer per tenir èxit és comprar-te un esmòquing i anar a totes les representacions del Liceu que puguis, em va dir quan era jove un capellà amic meu, i tenia raó, però ves, què hi havia de fer jo allà assegut amb un esmòquing?” M'ho deia el 1991 el pintor Ramon Calsina (1901-1992), un dels casos més flagrants de l'oblit i indiferència que poden arribar a patir els artistes de gran qualitat al nostre país. A Calsina, aleshores un ancià encantador i lúcid que continuava en actiu, semblava que no l'afectava gaire aquesta injustícia. El que més l'importava és que tota la vida havia estat fidel a si mateix, al marge de les tendències majoritàries en pintura. El seu poètic realisme màgic no era dins dels cànons oficials. “És molt gros no haver estat reconegut però és així. Si estàs fora de les modes i dels circuits publicitaris i comercials, ho tens clar per ser conegut. Són coses d'aquest segle”, afirmava resignat.

Ara, però, quedaria ben parat de veure tres obres seves lluint flamants a la nova presentació d'art modern del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Justícia, a la fi. A més a finals de mes, s'inaugurarà una exposició de la relació de Calsina amb els escriptors al Centre Cultural Terrassa, organitzada per la fundació del pintor.

Calsina no és l'únic artista rescatat literalment de les reserves del museu a la nova col·lecció exhibida. Hi ha artistes que han entrat al recorregut per primer cop i que ja estan molt reconeguts i presents en col·leccions museístiques catalanes com el dandi Ismael Smith (1886-1972), a qui Eugeni d'Ors va qualificar com “el primer artista noucentista”, malgrat la seva obra heterodoxa, polifacètica i original. Un altre cas és el de Pere Daura (1886-1976), del qual el MNAC remarca la interessant etapa d'abstracció geomètrica de finals dels anys 20 formant part del grup Cercle et Carré, encara que sigui més conegut com a paisatgista.

Molt més oblidat és Aleix Clapés (1850-1920), amic, col·laborador i el pintor preferit de Gaudí i Eusebi Güell. Amb una arrel profundament simbolista, els quadres de Clapés són inquietants. En un de gran format, el doctor Robert té una aparença gairebé fantasmal. Clapés també va dissenyar uns mobles delirants, també exposats al MNAC.

Un dels pintors rescatats pel museu més extraordinaris és Antoni Fabrés (1854-1938), amb les seves aquarel·les orientalistes de gran modernitat i els seus retrats psicològics, sobretot l'impressionant L'escultor. En el nou recorregut ens anem trobant de tant en tant amb un tal Joan Gonzàlez (1868-1908), que resulta ser el germà gran del gran escultor Juli Gonzàlez. La seva prematura mort va truncar una carrera que potser hauria arribat al nivell de la del seu germà. Els seus dibuixos de la vida nocturna bohèmia són d'una gran modernitat.

L'artista que ha estat reivindicada en els últims anys és la pintora modernista Lluïsa Vidal (1876-1918), que també s'ha inclòs en el recorregut del MNAC per primer cop. De fet encara es pot veure fins al dia 15 una exposició monogràfica de la pintora al Museu del Modernisme Català. Una altra artista dona a revisar és la polonesa Mela Mutermilch (1876-1967), que va passar uns anys vivint a Barcelona i Girona. El galerista Josep Dalmau (protagonista d'un esplèndid retrat de la pintora) va triar Mutermilch per inaugurar la seva galeria d'art modern l'any 1911.

Al costat de la gran tela de Marià Fortuny, La batalla de Tetuan, s'exposen els magnífics dibuixos de Josep Lluís Pellicer (1842-1901), fets sobre el terreny a la guerra de Crimea, pur periodisme gràfic de guerra. Interessantíssima és també la pintura de Pere Torné Esquius ((1879-1936), amb els seus silenciosos interiors buits.