Eduard Márquez. ENTREVISTA
Escriptor. lluís llort
“Tinc ganes de passar dels 100 metres a la marató”
Eduard Márquez (Barcelona, 1960) va publicar el 1995 el recull de contes Zugwang i el 1998 L'eloqüència del franctirador, en tots dos casos a Quaderns Crema. Va ser molt ben rebut per crítica i públic i se'l va considerar com un dels grans contistes catalans. Abans o després d'aquests dos títols ha publicat dos de poesia, una quinzena per al públic infantil i quatre novel·les, mantenint en cada àmbit un nivell alt que l'ha convertit en un autor molt respectat. No ha tornat a publicar contes. Ara, però, gairebé vint anys després del primer recull, ens ofereix Vint-i-nou contes menys, una revisió i reescriptura d'aquells relats. Dels 61 originals, 29 contes no han superat la nota de tall. Ens explica els motius de tot plegat i carrega de manera argumentada contra l'actual panorama editorial.
Què l'ha dut a fer aquesta gran endreça de contes i continguts?
Després de publicar la meva última novel·la, L'últim dia abans de demà (2011), vaig tenir clar que la línia narrativa i estilística encetada, precisament, amb Zugzwang i L'eloqüència del franctirador ja no podia anar més enllà. Va ser llavors quan vaig pensar que podia tancar una etapa que ha durat gairebé vint anys tornant al començament i actualitzant aquelles històries. Una mena de testament literari d'una època que dono per finalitzada.
La majoria de contes tenen modificacions com ara posar o treure una coma, canviar un adjectiu, verbs, partir o unir frases... Les estructures i el ‘suc' de cada conte es mantenen?
He seleccionat els contes i els he ordenat d'una manera diferent. Això genera noves lectures. He alterat algunes estructures narratives. He canviat títols i finals. I he reescrit, molt i a fons.
Hi ha algun cas, com el microrelat ‘Tedi creatiu', en què només canvia el cognom del protagonista, que passa de Reisteiner a Vilert. Es va obligar a modificar tots els contes?
No, cap obligació. Per exemple, en aquest cas que esmentes, vaig canviar el nom original, Reisteiner, perquè grinyolava amb una altra paraula del conte. Tots els canvis que he fet tenen un motiu: eufònic, estilístic, narratiu, conceptual...
Per quin motiu ha descartat vint-i-nou contes, gairebé la meitat del total?
Perquè no em semblava que meresquessin sobreviure. Els motius? Ben diferents. Però sempre relacionats amb la forma –per plantejaments formals o estilístics poc reeixits– o amb el contingut –perquè ja no veig les coses de la mateixa manera.
Per tant, ha canviat gaire la seva manera de narrar, la seva mirada, en els darrers vint anys?
En essència, no. Ha estat un camí lent i laboriós cap als límits de la simplicitat i de l'austeritat, per explotar al màxim allò del “menys és més”. Crec, però, que ja no es pot anar més enllà sense esterilitzar la prosa i sense caure en la repetició. El que vaig aprendre amb els dos llibres de contes ja s'ha esgotat. Cal encetar camins nous.
En aparèixer aquests dos reculls va ser considerat com un dels grans contistes del moment. Com és que no ha tornat a publicar relats?
Perquè no ho he necessitat. Per a mi, els contes són el laboratori ideal per provar, per experimentar, per arriscar, per buscar camins nous. I m'ha costat molt –dos llibres de relats i quatre novel·les– treure el màxim rendiment a les possibilitats –formals i narratives– que em van obrir els contes que vaig escriure llavors.
Parla de “testament” i, d'altra banda, de “camins nous”. Ara en què treballa? Què investiga o què es planteja creativament?
No estic escrivint res. De moment, només dono voltes a allò que m'agradaria fer. Novel·la, sí. Però canviant totalment de manera de fer. Una novel·la llarga, molt llarga. Tinc ganes de passar dels 100 metres a la marató, o a les dues maratons seguides, per forçar-me a buscar noves estratègies narratives i estilístiques. I, sense perdre del tot el fons de mala bava –sempre imprescindible–, no estaria malament tirar més de l'humor. Ara només caldrà veure si seré capaç de fer-ho.
El seu estil i la visió del món potser no han canviat gaire, però l'entorn sí. Em refereixo a l'entorn editorial. Ara és gairebé impossible viure d'escriure...
La veritat és que, en vint anys, el panorama literari i editorial ha canviat força. I crec que cap a pitjor...
Per quins motius? No tot és culpa del maleït 21%...
Una barreja de raons que, per separat, potser no haurien estat greus, però que, juntes, han estat letals: la frivolització de l'ofici –tothom es veu amb cor d'escriure–, el menysteniment de l'exigència –els forats dels sedassos d'alguns editors són cada vegada més grans–, la instauració progressiva del gat per llebre –tot val, al marge de la seva qualitat–, la recerca de la maximització en els resultats empresarials –el que compta són els beneficis econòmics, no el risc ni la diferència– i la pèrdua de pes –i de prestigi– de la cultura en un temps massa atrafegat i massa pendent del soroll ambiental.
I com podem sortir d'aquest atzucac?
Ho veig complicat... D'entrada, potser, i parafrasejant un home molt savi, l'Iñaki Preciado Idoeta, traductor i prologuista d'Els llibres del Tao, caldria oblidar “la botzina” i recuperar “la qualitat de la farina”.
Dedica el llibre a Jaume Vallcorba...
Un altre retorn als orígens... En aquest cas, per agrair i homenatjar.
