L'art per un forat

Hi ha una etapa en què l'artista Francesca Llopis (Barcelona, 1956) va començar a pintar taques que per a ella tenien la significació d'un forat. Un forat plantejat com a reflexió conceptual d'idees confrontades. És un forat el no-res, l'absència? O, ben al contrari, un forat és la metàfora de tot el que hi pot cabre? Aquesta disquisició resumeix una mica el treball pictòric de Llopis. Li agrada la matèria, però actua com si fos antimatèria. El seu treball explora els buits del paper en blanc, on deixa caure gotes de tinta o pintura que de manera moderadament controlada esclaten aconseguint formes orgàniques. Tornant als símils de la naturalesa de l'univers, podríem anomenar el procediment com a big-bang creatiu. Amb aquest sistema ha creat una sèrie de llibretes per les quals deixa regalimar la pintura. Una combinació de premeditació i casualitat amb un resultat que l'apropa a la cal·ligrafia i la pintura japoneses, cosa que resulta reconfortant per a l'artista, ja que el seu recorregut vivencial pel món passa per Varsòvia, Roma i Milà, i pel Japó, on també ha fet estada.

Però si hi ha en l'origen de la seva obra un punt d'imprevist, Llopis racionalitza els seus quadres a mesura que l'obra avança. L'efecte inesperat va modelant-se cap a territoris més buscats per l'artista. Darrerament, els forats o taques que formen la base del quadre són farcits o, millor dit, embolcallats per materials com ara cinta magnètica. Una manera d'omplir el buit?

I, com a exploradora del món de les taques, Francesca Llopis –en un fullet informatiu se la presenta com a “pintora, especialista en taques”– imparteix, juntament amb l'il·lustrador científic Carles Puche, un curs d'il·lustració naturalista urbana. Això ens porta un altre cop a la naturalesa biològica del forat/taca. L'art i la natura s'intercanvien els papers perquè podríem considerar que l'art és natura i la natura és art.

Però Llopis no només treballa les textures pictòriques. El seu món del llenç té una rèplica en el treball videogràfic, on l'artista explora en les formes orgàniques de la natura, un intent de reconèixer-se en el treball videogràfic de la mateixa manera que s'emmiralla en el llenç. El seu univers pren forma en altres formats com ara en el llibre d'artista, en què combina la fotografia i la pintura. Un exemple és el llibre Secrets, on es poden constatar els orígens formatius de l'artista. Llopis va defugir la formació artística reglada i va optar per Eina, en un moment en què aquesta escola representava una avantguarda pel que fa a la transversalitat de les arts, aleshores molt més compartimentades.

Aquesta visió és la que ha aplicat al llarg de la seva carrera, en què també ha treballat el disseny, com quan va realitzar l'objecte que es lliurava als guardonats en una de les edicions del Premi Nacional de Cultura, o realitzant diferents instal·lacions en què la idea de cavitat torna a reaparèixer. Potser caldrà mirar l'art per un forat.