cultura

Crònica

música

Bombino, la tempesta del desert

Bombino va actuar ara fa tres anys al Mercat de Música Viva de Vic: acabava de publicar el seu primer disc internacional, Agadez –titulat com la ciutat del nord de Níger, a prop de la qual va néixer aquest músic autodidacta, amb 17 germans i germanes, en un campament tuareg–, i va ser tota una sorpresa descobrir aquell electritzant guitarrista de poc més de trenta anys que, amb una tècnica i una potència sorprenents, sintetitzava perfectament el viatge de tornada del blues-rock a les seves més profundes arrels africanes. En aquell moment, Omara Bombino Moctar, el guitarrista que segons la llegenda va aprendre a tocar veient vídeos de Jimi Hendrix i Mark Knopfler –semblaria, però, que es va quedar més amb les ensenyances del primer– ja havia tingut contactes amb l'aristocràcia del rock i fins i tot va gravar una versió del Hey Negrita, de The Rolling Stones, amb Keith Richards i Charlie Watts. També li va fer de guia a Angelina Jolie pel desert i la cultura nòmada dels tuaregs.

El 2013, Bombino va fer el seu salt definitiu a l'òrbita internacional, amb la publicació de Nomad, produït per Dan Auerbach, el 50% dels imparables The Black Keys, i gravat en el seu estudi de Nashville, però mantenint completament l'essència de la música del guitarrista tuareg, sense intentar occidentalitzar-la.

Dins de la gira de Nomad, Bombino va actuar divendres a la sala de cambra de l'Auditori de Girona, per obrir l'apartat musical del festival Temporada Alta . Amb la sala gairebé plena, Bombino va aparèixer en escena amb els seus tres músics, tots ells vestits a la manera tradicional –amb els llargs mocadors preparats per protegir-se de la sorra–, primer asseguts, amb guitarres acústiques i percussions africanes. Va ser només un aperitiu, una manera suau d'entrar en la tempesta elèctrica que vindria a continuació, amb Bombino i Mohamed Atchinguel, a les guitarres solista i rítmica, respectivament, el simpàtic baixista Moussa Albade –“jo parlo una mica més català que espanyol”, va dir en francès– i el bateria nord-americà Corey Wilhelm, blanc com la llet, però una autèntica màquina rítmica ideal per als esquemes repetitius i hipnòtics de les cançons de Bombino. Cançons com ara Azamane Tiliade i Amidinine, cantades en la llengua tamasheq dels tuaregs i tocades amb un volum molt potent, tant, que alguns espectadors de les primeres files se'n van anar més enrere. Després d'una hora i mitja de catarsi rítmica i guitarres vibrants, bona part del públic es va aixecar per dedicar una gran ovació a Bombino i els seus nòmades.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
MÚSICA

Gilberto Santa Rosa: la salsa autèntica

sant feliu de guíxols
Anna Rosa Cisquella, Joan Lluís Bozzo, Miquel Periel
el "triumvirat" històric de Dagoll Dagom

“No trobaràs cap Netflix que els interessi "La memòria dels Cargols”

Barcelona
Música

Els interludis florals d’Orella d’Ós

matadepera
música

El Cruïlla obre quatre dies de música i comèdia al Parc del Fòrum

barcelona
cultura

L’antiga muralla medieval de Sant Francesc de Valls rep 2,8 milions dels fons europeus

valls
crònica

El lloc ideal perquè parlin i cantin les iaies

VILAÜR
música i salut

Els projectes ‘Vibrem’ i ‘A tocar’ utilitzen la música com element terapèutic

Girona
Cultura

Mor Bruno Zanin, protagonista d’‘Amarcord’ (1973) de Federico Fellini

ARTS ESCÈNIQUES

Núria Plana, nova directora de l’Institut del Teatre