Bombino, la tempesta del desert

Bombino va actuar ara fa tres anys al Mercat de Música Viva de Vic: acabava de publicar el seu primer disc internacional, Agadez –titulat com la ciutat del nord de Níger, a prop de la qual va néixer aquest músic autodidacta, amb 17 germans i germanes, en un campament tuareg–, i va ser tota una sorpresa descobrir aquell electritzant guitarrista de poc més de trenta anys que, amb una tècnica i una potència sorprenents, sintetitzava perfectament el viatge de tornada del blues-rock a les seves més profundes arrels africanes. En aquell moment, Omara Bombino Moctar, el guitarrista que segons la llegenda va aprendre a tocar veient vídeos de Jimi Hendrix i Mark Knopfler –semblaria, però, que es va quedar més amb les ensenyances del primer– ja havia tingut contactes amb l'aristocràcia del rock i fins i tot va gravar una versió del Hey Negrita, de The Rolling Stones, amb Keith Richards i Charlie Watts. També li va fer de guia a Angelina Jolie pel desert i la cultura nòmada dels tuaregs.

El 2013, Bombino va fer el seu salt definitiu a l'òrbita internacional, amb la publicació de Nomad, produït per Dan Auerbach, el 50% dels imparables The Black Keys, i gravat en el seu estudi de Nashville, però mantenint completament l'essència de la música del guitarrista tuareg, sense intentar occidentalitzar-la.

Dins de la gira de Nomad, Bombino va actuar divendres a la sala de cambra de l'Auditori de Girona, per obrir l'apartat musical del festival Temporada Alta . Amb la sala gairebé plena, Bombino va aparèixer en escena amb els seus tres músics, tots ells vestits a la manera tradicional –amb els llargs mocadors preparats per protegir-se de la sorra–, primer asseguts, amb guitarres acústiques i percussions africanes. Va ser només un aperitiu, una manera suau d'entrar en la tempesta elèctrica que vindria a continuació, amb Bombino i Mohamed Atchinguel, a les guitarres solista i rítmica, respectivament, el simpàtic baixista Moussa Albade –“jo parlo una mica més català que espanyol”, va dir en francès– i el bateria nord-americà Corey Wilhelm, blanc com la llet, però una autèntica màquina rítmica ideal per als esquemes repetitius i hipnòtics de les cançons de Bombino. Cançons com ara Azamane Tiliade i Amidinine, cantades en la llengua tamasheq dels tuaregs i tocades amb un volum molt potent, tant, que alguns espectadors de les primeres files se'n van anar més enrere. Després d'una hora i mitja de catarsi rítmica i guitarres vibrants, bona part del públic es va aixecar per dedicar una gran ovació a Bombino i els seus nòmades.