Canviar la vida

Mentre gairebé tothom entrava a la sala d'El Canal, per veure-hi el muntatge teatral de I si elles marxessin a Moscou?, vaig pujar a l'anomenat Auditori Coma-Cros, al segon pis del mateix edifici, per assistir a la projecció de la pel·lícula enregistrada en directe a l'escenari on es representaria l'obra amb la qual la brasilera Christiane Jatahy reflexiona sobre la contemporaneïtat de Les tres germanes. O potser s'hauria de dir que hi reflexiona sobre el món contemporani (les noves formes de l'emigració, la relació amb les xarxes socials, la proliferació de càmeres amb les quals ens filmem) a partir de l'obra de Txékhov. Tant se val. El dramaturg rus sempre és essencialment contemporani en la mesura que no deixa d'interpel·lar-nos sobre les frustracions de la vida, el desig de canviar-la i la dificultat de fer-ho, el pas del temps i el pes complicat de la família. Això hi és i, més bé (com ho fa Jatahi) o més malament, es reflecteix en qualsevol forma de representació de la seva obra.

Ho pensava, o potser més aviat ho sentia, mentre contemplava les imatges que mostraven una part (filmar sempre és una elecció que comporta una exclusió i, per tant, un fora de camp, que, tanmateix, també existeix al teatre) del que s'esdevenia en l'escenari, però a la vegada (ho intuïa i després em va ser confirmat) feia que accedís a escenes invisibles (o menys visibles) per a l'espectador teatral, que, segurament, tampoc no podia veure tan clarament les llàgrimes en els rostres de les meravelloses actrius (Isabel Teixeira, Stella Rabello i Julia Bernat) que interpreten respectivament les tres germanes (Olga, Masha mudada en Maria, Irina) que encarnen diverses edats de la vida i de la relació amb unes il·lusions perdudes o en procés de perdre's.

No és la primera vegada que Christiane Jatahy posa en relació el teatre i el cinema. Els espectadors de Temporada Alta ho van poder saber l'any passat a través de l'aproximació a La senyoreta Júlia, de Strindberg. I una desitjaria veure les tretze hores filmades sense interrupció que conformen la pel·lícula La carència que ens mou, un retrat d'una generació brasilera que ara és a la trentena. El cas és que, sense deixar de fer-ho sobre la condició humana, em vaig trobar pensant en què és el cinema mentre veia una pel·lícula que, en un escenari teatral convertit alhora en plató cinematogràfic, s'estava rodant al mateix temps que la veia o, potser, just un moment abans perquè, com diu una de les germanes, la imatge era el seu futur: el cinema “atrapa” allò que ja ha passat. També és cert que, com diu una altra, en la imatge que les reproduïa hi eren i a la vegada no hi eren. Pensava que el cine potser es configura en part amb l'elaboració del muntatge, que necessita temps, però no m'importava: disfrutava dels primers plans dels rostres (sobretot els de Maria perquè el càmera principal a la vegada és Vershinin, el seu enamorat) animada pel fet que en ells s'hi juga part de l'especificitat del cinema. Jo veia els seus rostres de prop, però, en sortir, els espectadors del teatre em van dir que havien participat en una festa que jo m'havia perdut i que alguns havien begut xampany amb les tres germanes. Això no passa al cinema. Però els espectadors d'una cosa i l'altra vam ser interpel·lats al final amb una mateixa pregunta: què es pot fer per canviar la vida? I ens en la vam endur posada ben endins.