Desolació captivadora

Veient Érase una vez en Anatolia, en què la recerca confusa del cadàver d'un home assassinat és el pretext per explorar en les obscuritats humanes, vaig tenir la sensació que Nuri Bilge Ceylan havia fet un salt cap amunt. Que tot allò que apuntava amb Núvols de maig i Llunyà, però que semblava encallat amb Climes i Tres micos, adquiria una altra dimensió, encara més elevada formalment i més humanament profunda. Winter sleep, la seva pel·lícula següent, amb la qual ha guanyat finalment la Palma d'Or després d'haver recollit a Canes diversos premis amb les obres anteriors, Nuri Bilge encara s'enlaira més i s'imposa com a un dels grans cineastes contemporanis. Si el gust per les llargues seqüències silencioses i el misteri dels paisatges l'havia convertit en un digne hereu d'Antonioni, els combats devastadors dels personatges de Winter sleep fan possible sentir que a vegades està a l'altura del gran Ingmar Bergman, si més no el de Secrets d'un matrimoni.

Durant tres hores i vint minuts, però no els espanti la durada perquè la temporalitat fílmica està carregada d'una intensitat que atrapa i arrossega, Nuri Bilge presenta un personatge que sembla confinat en una casa (i el seu paisatge exterior) de la qual, com en alguna obra de Txèkhov, vol marxar sense aconseguir-ho. Com és habitual en ell, no és gens complaent amb el personatge, un actor retirat que, mentre es proposa escriure, regenta un petit hotel a la Capadòcia. Txèkhov (no una peça concreta, sinó el conjunt de la seva obra) és la influència més reconeguda, però Nuri Bilge és menys humanista i més amarg que el dramaturg rus i el barreja amb el nihilisme de Nietzsche (una lectura recurrent del cineasta) i el pessimisme de Dostoievski. Amb tots aquests referents, la paraula té un gran pes al film i conforma uns diàlegs poderosos, com en dues seqüències (o dos duels) destinades a convertir-se en memorables: una confronta el protagonista amb la seva germana, una dona apàtica i descreguda després del seu divorci, i l'altra amb la seva dona, confirmant-se el distanciament entre els dos. Hi ha la paraula, però també la imatgem, havent-hi una gran comunió entre allò textual i allò visual. Als interiors, Nuri Bilge compon els plans com quadres en què la il·luminació sempre té una intenció dramàtica. Amb els exteriors nevats, crea una sensació d'aïllament favorable a la introspecció dels personatges. És una elecció dramàtica, però aporta plans d'una bellesa tan desoladora com captivadora. Talment com el film.